Entrades
30 de desembre 2008
Vull aprofitar també aquest espai per desitjar-vos a tots un bon any 2009. Totes les previsons diuen que aquest serà molt xungo i que ho passarem malament per culpa de la maleïda crisi, però no ens desesperem abans d'hora. De moment celebrem-ho amb un somriure, perquè jo no oblido que encetem un any més per compartir amb els amics i els familiars, i que seràn ells - vosaltres ;) - qui faran que aquest sigui un gran any.
Fem que el 2009 sigui l'any de la nostra vida!!! ;)
21 de desembre 2008
Ron Sexsmith - Gold in them hills
0 Comentaris (clica aquí per afegir el teu) a diumenge, de desembre 21, 2008Ron Sexsmith és un cantautor canadenc que fa un parell de setmanes va actuar a Barcelona tot i que és gairebé desconegut entre nosaltres. No perquè sigui un principiant, ja que va gravar el seu primer disc l'any 1991, sinó potser perquè encara no ha connectat amb el gran públic. Tot i que en els seus últims discs s'acosta al pop, ell vol seguir sent un cantautor de folk. Amb la seva manera de fer s'ha guanyat l'admiració de gent com Elvis Costello, Radiohead, Elton John, Paul McCartney i, sobretot de Chris Martin, que col.labora en aqeust tema, inclos en el disc Cobblestone Runway (2002). Segurament el de Coldplay en va prendre bons apunts ;)
17 de desembre 2008
1er. classificat al 3er. Open Rally Slot de la Bisbal
3 Comentaris (clica aquí per afegir el teu) a dimecres, de desembre 17, 2008
Doncs sí, contra tot pronòstic, dissabte passat vaig assolir el primer lloc de la categoria Amateur a la Bisbal. La veritat és que no pensava guanyar, perquè no vaig anar a arriscar en cap moment. Fidel a la meva tàctica conservadora, vaig córrer amb l'únic objectiu de no sortir-me de la pista i això va donar un gran resultat. Però jo no estava tant tranquil com tothom deia. La Carme, el Jordi i la Fontsanta poden donar fe que tenia les mans glaçades i la cara bullint dels nervis que passava per dins ;P
El cotxe que portava, un Subaru Impreza SIMM de Ninco, ja fa molt temps que el tenia a punt. Aquí us detallo la preparació:
- Eixos calibrats Ninco (amb els de serie també hagués anat bé)
- Joc de polixes 4x4 addicionals (per aconseguir una tracció més repartida)
- Gomes tensores vermelles (tensen més que les negres)
- Llantes de plàstic Oz de 15" de Ninco (les meves preferides -barates i eficients-)
- Pneumàtics de perfil baix Team Slot al davant
- Pneumàtics de tres ratlles PKS al darrere
- Suspensió mitja al davant (blava)
- Suspensió dura al darrere (groga)
- Motor NC-5 encintat i engreixat (sense rodatge, de sèrie ja era molt fi)
- Carrosseria aixamplada (a base de secador, per millorar la basculació)
- Guia llimada (sobretot per no tenir problemes a les pistes Scalextric)
En general és un cotxe que dóna molta confiança i es pot conduir apurant al límit. Té tendència a culejar, perquè és un cotxe llarg, però la seva distància entre eixos el fa estable, doncs avisa derrapant molt abans de marxar de la pista, de manera que és fàcil de controlar si es porta un bon ritme de carrera, sense córrer riscos. Segurament amb una conducció més agosarada hauria pogut acostar-me als temps que van fer els participants Pro, perquè el cotxe m'ho hagués permès, però no em vaig atrevir. Sé que les properes curses no seran fàcils, poc a poc hauré d'anar millorant la meva tècnica de conducció i arriscar a les corbes per anar esgarrapant segons al crono. De fet, això és el que em motiva en vistes a l'any que ve i el que fa que aquest hobby em segueixi apassionant :D
Més info al blog del Jose: http://bislotracing.blogspot.com/
11 de desembre 2008
La veritat és que els temes s'assemblen sospitosament i Chris Martin diu que és cert, que les cançons s'assemblen molt, però que en cap cas ha copiat perquè no havia sentit abans el disc de Satriani. De fet, jo em crec al marit de la Paltrow, perquè també podria ser que l'hagués sentit per casualiat o inconscientment en algún lloc, sense prestar-ne atenció i que després aquell flash es convertís en partitura.
Vull pensar que no és un plagi, perquè si de veritat ho és, Chris Martin i companyia són una mica curtets, perquè Joe Satriani és un guitarrista molt conegut i el tema només té quatre anys d'antiguitat. Suposo que si algú no té idees i es posa a copiar, el que fa és rebuscar una mica més en artistes poc coneguts i cançons molt més antigues. D'aquesta manera, és molt més difícil que t'arribin a pillar. És com les tesis doctorals. En els meus temps a la uni corrien rumors de que hi havia tràfic de tesis australianes. I llavors no hi havia internet... :S
La prova del delicte
La genialitat de Joe Satriani. El tema és fantàstic. Uns solos brutals
Una gran cançó de Coldplay. Això no es pot negar
07 de desembre 2008
3er. Open Rally Slot La Bisbal
2 Comentaris (clica aquí per afegir el teu) a diumenge, de desembre 07, 2008
Si voleu més informació: http://bislotracing.blogspot.com/
04 de desembre 2008
Ace of Base - All that she wants
0 Comentaris (clica aquí per afegir el teu) a dijous, de desembre 04, 200830 de novembre 2008
Vamos, que la he liao parda, ¿sabes?
0 Comentaris (clica aquí per afegir el teu) a diumenge, de novembre 30, 2008Ah! Didac, aquest vídeo és una versió que potser no has vist.
26 de novembre 2008
El punt de mira de Michael Ballack
0 Comentaris (clica aquí per afegir el teu) a dimecres, de novembre 26, 2008
Un dels jugadors que m'hauria agradat veure amb la samarreta del Barça, tot i que va sonar durant molt temps com a possible fitxatge del Madrid, és l'alemany Michael Ballack, que juga al Chelsea i que li agrada jugar amb el 13 a l'esquena. S'ha guanyat la fama d'estilista, el Schuster modern que sap posar la pilota allà on vol. Però potser caldria repensar-se això del fitxatge després de veure aquest video, oi? ;)
19 de novembre 2008
The Clash - Spanish bombs
0 Comentaris (clica aquí per afegir el teu) a dimecres, de novembre 19, 2008Spanish songs in Andalucia
The shooting sites in the days of '39
Oh, please, leave the vendanna open
Frederico Lorca is dead and gone
Bullet holes in the cemetery walls
The black cars of the Guardia Civil
Spanish bombs on the Costa Rica
I'm flying in a DC 10 tonight
Spanish bombs, yo tequierro y finito
Yo te querda, oh mi corazon
Spanish bombs, yo te quierro y finito
Yo te querda, oh mi corazon
Spanish weeks in my disco casino
The freedom fighters died upon the hill
They sang the red flag
They wore the black one
But after they died it was Mockingbird Hill
Back home the buses went up in flashes
The Irish tomb was drenched in blood
Spanish bombs shatter the hotels
My senorita's rose was nipped in the bud
The hillsides ring with "Free the people"
Or can I hear the echo from the days of '39?
With trenches full of poets
The ragged army, fixin' bayonets to fight the other line
Spanish bombs rock the province
I'm hearing music from another time
Spanish bombs on the Costa Brava
I'm flying in on a DC 10 tonight
Spanish songs in Andalucia, Mandolina, oh mi corazon
Spanish songs in Granada, oh mi corazon
12 de novembre 2008
100 entrades al blog!!!
1 Comentaris (clica aquí per afegir el teu) a dimecres, de novembre 12, 2008
Doncs sí, amb aquesta ja són 100 les palles mentals que m'he fet en aquest blog. Vaig començar al mes d'abril en plan parida i he de dir que ho recomano a tothom qui tingui ganes de desfogar-se i explicar el que li vingui de gust.Fer un blog personal dóna molta llibertat pel que fa als temes que es volen tractar. No et lliga ni t'obliga a res. Si tens ganes, escrius i si no, no. Només s'ha de voler dir alguna cosa de tant en tant i ja està. Si ho proveu, veureu que en això l'estat d'ànim hi fa molt. És una cosa així com escriure un diari personal però en plan multimèdia.
Que potser no ho llegeix ningú? No ho crec. Sempre hi ha algú, no? ;)
09 de novembre 2008
Un "Thriller" amb molta paciència
1 Comentaris (clica aquí per afegir el teu) a diumenge, de novembre 09, 2008El 25è aniversari de la publicació del disc Thriller de Michael Jackson ben bé es mereixia un homenatge dels seus fans. Un tal François Macré només amb la seva veu i amb molta paciència n'ha fet una versió molt sorprenent, perquè com a eines tan sols ha emprat un ordinador portàtil, un micròfon i una webcam. Ha fet servir 64 pistes d'àudio per diferenciar sons i veus i ha invertit 350 hores en un projecte totalment amateur, sense cap intenció comercial.
El garçon no és cap cosa com a cantant, però se li ha de reconèixer el mèrit del seu projecte artístic.
Aquest és en François: http://www.myspace.com/francoismacre
07 de novembre 2008
Keane - Everybody's changing
1 Comentaris (clica aquí per afegir el teu) a divendres, de novembre 07, 2008A més a més, ells mateixos es presentaven com un nou tipus de banda de pop, sense guitarres, només amb teclats, veu i bateria. Segons ells, les guitarres -l'element més representatiu del rock- ja no són necessàries. Com a mínim llavors eren innovadors i aquest primer CD és un bon disc, malgrat tot. Però després d'allò, res de bo. El segon disc, Under the iron sea (2006), ja no aportava res i ni es va sentir. El cantant, Tom Chaplin, va caure en les drogues, segurament al no saber assumir l'èxit i el fracàs en tant poc temps. Ara tornen amb un nou disc, Perfect Symmetry, amb el cantant recuperat, o això diuen. Sigui com sigui, es fa difícil pensar que Keane torni a ser aquell grup d'èxit de va ser fa quatre anys. Ja ho deien ells: Everybody's changing
04 de novembre 2008
Deleuze i la utilitat de la filosofia
0 Comentaris (clica aquí per afegir el teu) a dimarts, de novembre 04, 2008
És molt difícil encabir l'obra de Deleuze en un corrent filosòfic concret, però són molt valuosos els seus estudis sobre Kant, Nietzsche, Spinoza i Bergson, dels qui dóna una visió sovint transgressora, apartada de la típica interpretació de manual de filosofia de batxillerat.
Val a dir que els seus textos són força obscurs i la seva lectura, almenys en la meva opinió, no és gaire agradable, però n'hi ha un que tots els qui ens sentim atrets per això de la filosofia -llicenciats o no- hariem de tenir present per a poder respondre amb el cap ben alt la típica pregunteta dels collons: "Per a què serveix la filosofia?" Llegiu-lo, no tingueu por ;)
1.b Hacer hombres libres, es decir, hombres que no confundan los fines de la cultura con el provecho del Estado, la moral o la religión. Combatir el resentimiento, la mala conciencia, que ocupan el lugar del pensamiento. Vencer lo negativo y sus falsos prestigios. ¿Quién, a excepción de la filosofía, se interesa por todo esto? La filosofía como crítica nos dice lo más positivo de sí misma: empresa de desmixtificación. Y, a este respecto, que nadie se atreva a proclamar el fracaso de la filosofía. Por muy grandes que sean, la estupidez y la bajeza serían aún mayores si no subsistiera un poco de filosofía que, en cada época, les impide ir todo lo lejos que querrían, que respectivamente les prohíbe, aunque sólo sea por el qué dirán, ser todo lo estúpida y lo baja que cada una por su cuenta desearía. No les son permitidos ciertos excesos, pero ¿quién, excepto la filosofía, se los prohíbe? ¿quién les obliga a enmascararse, a adoptar aires nobles e inteligentes, aires de pensador? Ciertamente existe una mixtificación específicamente filosófica; la imagen dogmática del pensamiento y la caricatura de la crítica lo demuestran.
Gilles Deleuze, "Nietzsche y la filosofía", III, 15: "Nueva imagen del pensamiento" Ed. Anagrama, Barcelona, 1971.
26 d’octubre 2008
Remenant pel Facebook he vist que el Manel tenia una extensió que li permet enviar unes imatges de los Teleñecos (The Muppets) i de seguida he vist la del Mahna Mahna, el millor gag musical de tots els temps :) És una cançó sense cap sentit, només el de l'humor ;) Veure'n el vídeo és tornar a somriure una i una altra vegada. Pel YouTube se'n troben múltiples versions. Aquí teniu les que em semblen les millors.
La més perfeccionada
L'original
Un dia qualsevol, a la feina ;)
16 d’octubre 2008
Doncs sí, ja m'he apuntat al que ara es porta a internet. Ara els més posats en temes internàutics diuen que si no tens Facebook no ets ningú. O sigui, que una mena de Descartes de l'era digital diria "Tinc Facebook, doncs existeixo". Bé, tampoc crec que n'hi hagi per tant, però està bé. La veritat és que potencialment tothom qui té Facebook està connectat i un pot arribar a formar part d'una xarxa interessant, ja que a base de dedicació es pot conèixer a molta gent. De fet, el Facebook integra totes les eines interactives d'internet (bàsicament xat, correu i arxius compartits) .Crec que és bastant útil si volem buscar algú que hem perdut al túnel del temps i preguntar-li què tal li va. A part d'això, encara no sé si realment serveix de gaire. Ah bueno, sí! Deu ser una bona eina per lligar. Però bé, jo aquesta vessant no l'he explorada ;) I vosaltres? Teniu Facebook? Doncs busqueu-me pel meu nom i descobrim junts de què va tot això!!!
09 d’octubre 2008
02 d’octubre 2008
M'agrada més el Barça del Crackòvia
1 Comentaris (clica aquí per afegir el teu) a dijous, d’octubre 02, 2008
Últimament quan veig un partit del Barça em sembla que estic veient un partit d'handbol. Ho dic perquè tot el joc d'atac es produeix a la frontal de l'àrea, amb passades curtes i desplaçaments lents enmig d'una maranya defensiva. El Barça ha perdut la capacitat de sorprendre, no mostra recurosos ofensisus clars i és totalment previsible. Les bandes no es fan servir i ningú s'atreveix a xutar. Sembla com si vulguéssin fer els gols sense xutar, com si vulguéssin arribar a la porteria amb la pilota als peus, com si es tractés de fer un touch down. Al futbol americà es juga així, però al futbol de tota la vida no. Qualsevol equip que planta l'autobús li posa les coses difícils al Barça i és capaç de fer un gol en una jugada aïllada. En definitiva, que no n'hi ha prou amb fer més de 20 ocasions de gol en un partit, perquè gairebé cap d'aquestes és mai una ocasió clara, i les mancances defensives comencen a ser preocupants.
En primer lloc, per fer gols cal ser original. S'ha de sorprendre al rival, i per fer-ho cal ser ràpid i aprofitar tota l'amplada del camp. No serveix de res jugar amb 5 davanters si es fan nosa uns als altres. Les jugades han de començar-se a trenar al camp propi, on encara hi ha espais, i no esperar a ser a 3/4 de camp, quan tota la defensa rival ja ha reculat. Xavi ha de jugar un pèl mes enderrerit, per donar espai a l'habilitat d'Iniesta i a la màgia de Messi. Així mateix, crec que cal aprofitar més la velocitat de Dani Alves. Henry que escalfi banqueta i que es mengi els torrons a Londres, perquè, ara per ara, convé treure profit del bon moment anímic d'Eto'o i s'ha demostrat que aquests dos no es compenetren. Però sobre tot cal no atabalar-se en que jugui Bojan, perquè de moment és un bon recanvi per a les segones parts. Cal esperar. És jove i tard o d'hora serà titular indiscutible i se l'ha de deixar tranquil, no sigui que el fem malbé entre tots. Sergio Busquets i Pedro també són bons i faran bona feina.
D'altra banda, la defensa ha de ser necessàriament de 4, que hauríen de ser més o menys fixos, acostumats a jugar junts, per acoblar-se millor. Alves per la dreta, Abidal per l'esquerra, i Puyol i Márquez com a parella de centrals. La lesió de Milito pinta malament i Cáceres no em convenç. És massa boig i potser li cal madurar el seu joc. La resta d'invents els deixaria córrer, tot i que provaría de fer jugar a Piqué de lateral esquerre, perquè Sylvinho ja no és jugador pel Barça i Abidal està en hores baixes i encara no ha demostrat la seva vàlua.
Total, que ara per ara m'agrada més el Barça de Crackòvia que el de Guardiola. I això, encara que no satisfà les meves ganes de veure bon futbol, almenys fa gràcia :)
27 de setembre 2008
John Deacon, el baixista honest
1 Comentaris (clica aquí per afegir el teu) a dissabte, de setembre 27, 2008
El dia 22 d'octubre actuen els Queen a Barcelona, però jo em pregunto... tindria sentit parlar d'una hipotètica tornada dels Dire Straits sense Mark Knopfler? Doncs per què s'entesten el Brian May i el Roger Taylor, disset anys després de la mort de Freddie Mercury, en mantenir el nom de Queen? No té explicació si no és per tot el merchandising que proporciona el nom Queen en tant que marca comercial. Si tinguéssin un mínim de dignitat artística es canviarien el nom. Crec que aquesta seria l'única manera de poder tornar-los a prendre seriosament dins del món del rock. Amb Paul Rodgers com a cantant, aquesta mena de Frankenstein en versió banda de rock no hauria de dir-se Queen. Tornar a versionar per segona vegada els temes que tots recordem amb la veu de'n Freddie no porta enlloc ni aporta res al panorama musical actual. Trobo bé que, si May, Taylor i Rodgers volen fer alguna cosa de profit, s'hagin tancat en un estudi de gravació per enregistrar el disc Cosmos rock, que aviat sentirem, però seria més digne si li poséssin un altre nom al grup. Són grans músics que han de viure el present i que conserven l'energia necessària per a fer bons temes. Però si s'apalanquen i pensen seguir només per la pasta, es mereixerien que ningú anés als seus concerts.25 de setembre 2008
Un any després de la festa "ochentera"
1 Comentaris (clica aquí per afegir el teu) a dijous, de setembre 25, 2008
La Fontsanta té raó! Què carai! No cal que ens posem dramàtics que ja en tenim prou amb la merda de crisi que tenim al damunt. Escoltar Green Day em posa emo i ja no tinc edat per això :) La cançó que diu la Fontsanta i el video que us proposo serveixen per posar-se les piles i, de pas, per recordar la nostra festa "ochentera", que avui mateix compleix el seu primer aniversari. Vaja, que al setembre ja li tenim el peu al coll i amb bones vibracions ochenteras podrem rebre com cal al mes d'octubre. Amb un somriure :) Només cal imaginar una pista de discoteca amb sofàs al voltant, la bola de miralls donant tombs al sostre, les llums intermitents de colors i a tots els amics ballant o amb un cubatilla a la ma. Mola el plan, no? ;)
21 de setembre 2008
Green Day - Wake me up when september ends
2 Comentaris (clica aquí per afegir el teu) a diumenge, de setembre 21, 2008El mes de setembre és un mes estrany. L'any encara no s'acaba, sembla com si tot estigués canviant, però res canvia. És la ressaca de l'agost i vol ser, sense èxit, l'avanç del que encara ha de venir. L'estiu no acaba de marxar però ja tothom el dóna per mort. L'hivern encara no ve i potser trigarà. És temps de planificació, però no d'acció. És el no-temps, un període que ningú sap definir, perquè, generalment, mai res d'interessant passa els dies de setembre. No m'agrada! Per això també us demano que em desperteu quan s'acabi això que hi ha entre l'agost i l'octubre.
Summer has come and passed
The innocent can never last
Wake me up when September ends
Like my father's come to passed
Seven years has gone so fast
Wake me up when September ends
Here comes the rain again
Falling from the stars
Drenched in my pain again
Becoming who we are
As my memory rest
But never forgets what I lost
Wake me up when September ends
Summer has come and passed
The innocent can never last
Wake me up when September ends
Ring out the bells again
Like we did when spring begain
Wake me up when September ends
Here comes the rain again
Falling from the stars
Drenched in my pain again
Becoming who we are
As my memory rest
But never forgets what I lost
Wake me up when September ends
Summer has come and passed
The innocent can never last
Wake me up when September ends
Like my father's come to passed
Twenty years has gone so fast
Wake me up when September ends
Wake me up when September ends
Wake me up when September ends
13 de setembre 2008
The Pinker Tones - Karma hunters
0 Comentaris (clica aquí per afegir el teu) a dissabte, de setembre 13, 200810 de setembre 2008
11 de setembre: diada nacional de Catalunya
1 Comentaris (clica aquí per afegir el teu) a dimecres, de setembre 10, 2008A principis del segle XVIII les tropes borbòniques de Felip V van envair Catalunya fins que finalment van ocupar Barcelona l'11 de setembre de 1714. Aquesta és, per tant, una data trista per a tots els catalans. Llavors vam perdre el dret a ser catalans i vam ser obligats a ser espanyols. Però això de ser català i espanyol a la vegada és tant dificíl com barrejar aigua i oli. Gairebé 300 anys després, l'11 de setembre ha de seguir sent una data reivindicativa. I si no ho és, voldrà dir que els hereus de Felip V han complert la seva missió. Diguem no! Visca Catalunya!!!
Catalunya, triomfant,
tornarà a ser rica i plena!
Endarrera aquesta gent
tan ufana i tan superba!
Bon cop de falç!
Bon cop de falç, defensors de la terra!
Bon cop de falç!
Ara és hora, segadors!
Ara és hora d'estar alerta!
Per quan vingui un altre juny
esmolem ben bé les eines!
Bon cop de falç!
Bon cop de falç, defensors de la terra!
Bon cop de falç!
Que tremoli l'enemic
en veient la nostra ensenya:
com fem caure espigues d'or,
quan convé seguem cadenes!
Bon cop de falç!
Bon cop de falç, defensors de la terra!
Bon cop de falç!
Tunning: Afició o frikisme?
0 Comentaris (clica aquí per afegir el teu) a dimecres, de setembre 10, 2008
Navegant pels foros d'slot m'he trobat aquestes imatges que m'han deixat a quadros. Els tuneros ja no saben amb què deixar-se la pasta! Tot i així trobo la idea força original. Aquí hi ha un curro que no vegis. La maqueta està força bé i això de que la pista vagi d'un cotxe a l'altre amb aquesta mena de passarel.la m'agrada molt. Almenys, per fi, un tunning que va més enllà dels spoilers, les llantes, els alerons que semblen maleters aixecats, les adhesius de Camarón de la Isla i el bum-bum del Subwoofer. Què passa, neeeen ?! A més a més, a partir d'ara els domingueros ja tenen una nova proposta: para-sol, cerveseta i scalextric en plena natura :)
06 de setembre 2008
Coldplay - Speed of sound
1 Comentaris (clica aquí per afegir el teu) a dissabte, de setembre 06, 2008Pel que fa a la seva vessant artística en Chris Martin també coneix l'èxit. Per a molts Coldplay és el grup de la dècada i s'han fet un nom entre els grans. Jo no li guardo cap mena de rencúnia al Chris Martin ;) però a mi els Coldplay no m'acaben d'agradar tant com per guanyar-se la fama que tenen. M'agraden els èxits In my place i Speed of sound, per exemple, però m'aburreix bastant sentir un disc sencer. Diuen que en directe guanyen molt, possiblement és cert, perquè no dic que siguin mals músics, però no m'arriben. Ja ho diu l'Àngel Llàcer: "O te entra o no te entra" :)
O sigui, que per mi Chris Martin és més el marit de la Gywneth Paltrow que el cantant de Coldplay :)
02 de setembre 2008
David Ferrer i la ignorància de les dones
1 Comentaris (clica aquí per afegir el teu) a dimarts, de setembre 02, 2008No sé si aquest tal David Ferrer és gaire bo amb això del tennis, ahir mateix jo ni tan sols sabia qui era, però... caram si s'ha fet famós!!! I no pas per tocar bé la bola, sinó per anar-se'n de la llengua. Aquest xicotet valencià no pensa el què diu o... poster diu el què pensa? Hi ha opinions per a tot però jo vull pensar que les seves paraules són fruit del calentón que portava el tío a sobre. No em cap al cap que algú sigui tant misògin i que a sobre sigui tant curtet com per dir el què diu públicament. Jo crec que el tío jugava fatal i estava creuadíssim -necessitava urgentment sentir una cançó de Katie Melua ;) - i es va emprenyar pel Warning (una mena de tarjeta groga) amb què el va sancionar la jutgessa de pista. Va canalitzar la seva ràbia de manera equivocada i no es va saber controlar. No crec que se l'hagi de tractar de masclista ni res d'això, només és una mica idiota per montar el número i res més.
No sabeu de què us parlo? Aquí teniu el video:
29 d’agost 2008
Festa Major de Vilafranca del Penedès
2 Comentaris (clica aquí per afegir el teu) a divendres, d’agost 29, 2008Ja la tenim aquí, la més típica de Catalunya ja ha començat. Com cada any tots els vilafranquins ens disposem a viure la nostra festa intensament. Durant aquests dies (del 29 d'agost al 2 de setembre) Vilafranca es transforma i abandona la rutina diària per abocar-se a la festa. El més destacat són sempre les celebracions tradicionals (Diada castellera de Sant Fèlix, Balls populars, processons, cercaviles i l'entrada de Sant Fèlix).
Gloriós Sant Fèlix, que de Vilafranca n'és patró, i visca la Festa Major !!!
Per als qui no la conegueu aquí teniu un video per fer el tastet:
24 d’agost 2008
Goo Goo Dolls - Give a little bit
1 Comentaris (clica aquí per afegir el teu) a diumenge, d’agost 24, 2008Hi ha grans cançons de la història del rock que necessiten un descans. Són clàssics que hem sentit inifinitat de vegades i que ja no ve de gust tornar-les a escoltar, perquè fins i tot fan mandra de sentir. Això no vol dir que no ens agradin, sinó que les hem gastat de tant sentir-les. La cinta de cassette es va enredar, el disc es va ratllar, el CD està mig perdut o prestat, l'arxiu mp3 ja no sabem on para i possiblement encara no hem vist el video pel Youtube, però la cançó segueix sonant dins nostre.
Fa uns dies vaig veure per la tele que el Roger Hodgson està de gira i les imatges que oferien eren del Give a little bit, un temàs de la seva època amb Supertramp. Llavors vaig voler posar-lo aquí, però em vaig fer enrere perque vaig considerar que és un d'aquests que mereixen descans. Ara bé, avui mateix, escoltant Antenne Bayern per internet m'ha sorprès aquesta versió dels americans Goo Goo Dolls. M'agrada molt l'adaptació que han fet del tema al seu estil, més elèctric i enèrgic. Normalment no m'agraden les versions dels clàssics perquè em trastoquen els esquemes i sempre acabo preferint l'original, però en aquest cas Give a little bit ha rebut la renovació que mereixia. Ara fins i tot em ve de gust tornar a escoltar el disc Even in the quietest moments sencer.
22 d’agost 2008
Segurament coneixeu qui són els colifatos. Sí, són els protagonistes dels anuncis d'Aquarius. Es tracta de malalts mentals residents a l'Hospital Borda de Buenos Aires que des de fa 17 anys fan un programa de ràdio des del pati del centre cada dissabte a la tarda. Radio La Colifata és un èxit i un exemple a seguir en el tema de la integració social dels discapacitats. Perquè es tracta de discapacitats, no d'incapacitats. La ràdio els treu de l'isolament que provoquen les seves malalties i fa que puguin relacionar-se entre ells i amb la societat, trasmetent la seva visió particular del món. No només parlen de les seves malaties, sinó també de molts altres temes que potser els que estem "sans" passem de llarg en el nostre dia a dia, però que estan carregats de filosofia vital i que tots ens hauriem de plantejar (amistat, amor, justícia, ...). Així, fan lectures de poesies pròpies, busquen música a lletres de cançons fetes per ells o fan debats filosòfics que comencen amb preguntes innocents del tipus: "Quina era la teva joguina preferida a la teva infància?". Es calcula que ja han asssolit una audiència d'uns 4 milions d'oients.
Però la Colifata pot tenir els dies comptats. El govern argentí té prevista una reesstructura del sistema sanitari que eliminaria els centres actuals de salut mental, per habilitar-ne d'altres "més moderns", sense especificar de quina classe de modernitat parlen. Però el què de veritat hi ha al darrere és l'especulació immobiliària, ja que el Borda es troba en un barri on el sòl és molt car i hi ha previst fer-hi pisos d'alt standing.
No està de més fer una visita als colifatos, tot fent un mate, pibe. Perquè ells no perden el bon humor. Como les dije resién :) : Web de la Colifata
I l'anunci d'Aquarius... es extraordinario:
Per un món colifato:
18 d’agost 2008
Després del nomenament de Guardiola com a nou entrenador del Barça, jo no les tenia totes de cara la nova temporada. El noi de Santpedor no és sant de la meva devoció, sobre tot després de la manera que va deixar el Barça en la seva etapa de jugador. Va marxar amb molts fums, pensant que el Chelsea, el Manchester o el Milan se'l rifarien, però va haver d'acabar fitxant pel Brescia, una mena de Recreativo de Huelva d'Itàlia, si no volia quedar-se sense equip. Tampoc crec que fos l'ànima del Dream Team, tal com s'ha dit, perquè crec que li faltava corpulència per acabar de ser un jugador complet en la seva posició, el famós 4 en un sistema 3-4-3. Però fins ara les coses li van bé com a entrenador. La va cagar només arribar al dir que no comptava amb Deco, Eto'o i Ronaldinho, perquè això va fer més difícils les negociacions per traspassar-los a bon preu, però ja en aquella roda de premsa va donar bones vibracions a l'afició, prometent esforç i exigint treball i dedicació a l'equip.
El que no acabo de veure clar és aquest sistema 3-4-3 a l'estil Cruyff que vol implantar. Em fa molta por jugar amb només tres defenses en els temps que corren, en què tots els equips juguen al catenacio i al contra-atac. Si la defensa no està molt atenta, arribaran molts gols tontos en moments decisius de partits importants. El gol del Boca Juniors al Gamper n'és un bon exemple :( En contra-partida veurem un Barça decidit a l'atac, amb esperit guanyador, que oferirà un bon espectacle. Els gols de Puyol i Eto'o del mateix partit també exemplifiquen això. Al Gamper la cosa va anar bé. A veure si seguim així, Pep :)
05 d’agost 2008
Katie Melua - The closest thing to crazy
0 Comentaris (clica aquí per afegir el teu) a dimarts, d’agost 05, 2008Diuen que la música amansa les feres i deu ser cert, perquè aquest matí m'havia sortit al revés i estava fet un tigre de bengala, amb una mala llet a sobre que... sort que estava sol que si no... :S Doncs en aquell moment a RAC105 sonava aquesta cançó i de sobte m'he tornat un lindo gatito, més manso... :) No l'havia sentit mai aquesta Katie Melua, ni encara en sé res, però la seva discografia completa (només són 3 CDs) ja comença a baixar per l'Emule. Feu la prova quan estigueu molt creuats, més que res per si només és cosa meva... ;)
02 d’agost 2008
Per a què serveix un i-Phone?
1 Comentaris (clica aquí per afegir el teu) a dissabte, d’agost 02, 2008
Dijous passat vaig veure per primera vegada un i-Phone. El portava un tío que té més o menys la meva edat. És un client meu i jo el vaig anar a veure per motius de feina. Per solucionar un tema em va dir que havia de fer una consulta per telèfon. De bon principi ja em va cridar l'atenció la manera com el va agafar. Obria molt els dits i de primer no hi vaig caure, però de seguida vaig veure com entre les seves falanges deixava veure la icona blanca de la poma mossegada sobre el fons platejat del revers del mòbil. A més a més, per tal de que me'n donés compte es va posar de costat. "Ostres, ara no em contesta ningú", va dir desenganxant-se l'aparell de l'orella. Sense mirar-me va posar-se a teclejar la pantalla. Com que no em podia solucionar el tema en aquell moment, li vaig demanar una tarjeta personal per poder-lo trucar més tard i saber si el tema ja es podia tancar. Molt cuidadosament va deixar l'i-Phone sobre el seu escriptori, perquè quedés ben bé a la vista, i es va posar a buscar la seva tarjeta en un calaix.Si aquest tío no hagués sigut tan descarat, de ben segur que li hagués fet algún comentari. A part de que sempre és agradable tenir una conversa distesa amb un client, també m'hagués agradat parlar-ne, després de tot l'enrenou que hi ha amb aquest artilugi. L'únic que en puc dir és que tot i lo pijo que és, no em va agradar l'imatge que dóna, ja que sobre la taula el que més es veia eren les ditades sobre la pantalla negra. Això és degut a l'absència de botons, doncs la pantalla és tactil (tipus caixer automàtic) i el teclat és virtual (apareix a la pantalla).
Diuen que és un aparell que ho integra tot. És un telèfon mòbil multimedia amb capacitat per navegar per Internet (E-Mail i navegació web amb connectivitat Wi-Fi) amb tecnologia GSM, EDGE i 3G, a més d'una càmera de 2.0 megapixels i reproductor multimèdia tipus iPod. Així mateix permet l'enviament de correus de veu visuals. Però la funció més popular que té aquesta cosa és la prepotència que genera al seu propietari, sense necessitat de cables, però sí mitjançant un contracte d'esclau amb Telefónica :( Per sort, té altres aplicacions més divertides :)
30 de juliol 2008
La sorpresa va ser al tornar quan travessàvem la via pel subterrani: "Carlus! Què hi fots per aquí?" em va sortir de l'ànima quan vaig veure de sobte al Congui. Li vaig dir Carlus que és com el coneixen a casa seva :) i potser ja fa segles que ningú li diu Congui, encara que el seu broncejat perenne segueix intacte :) Anava amb la seva dona, la Gemma, que jo ja la coneixia de Sant Sadurní, però vaig flipar quan vaig saber que era la seva dona. Anaven amb més gent a part del David, el germà petit del Congui, a qui no coneixía però que de seguida es veu que són parents, no sabria dir qui està més volat dels dos :) El cas és que ells anàven amb la intenció d'entrar a LOU. "Però hi entrareu sigui el que sigui el què veieu a l'entrada?", vaig adevertir-los jo. "I tant, ja saps que jo no tinc manies!!!!", va dir el Congui. "Ei tios, anem tots a LOU???" I ja vam tenir l'empenteta que ens faltava :)
LOU és un antro de sobres conegut per tots aquells que, quan es deia Punto, hi passavem més hores que a la platja . El local no ha canviat gaire, però ara hi ha molta gent de quaranta en amunt buscant la seva última oportunitat. Com a mínim podriem dir que no trencavem la mitjana d'edat del local, però ens vam sentir a gust més gràcies al cubata i la companyia que per l'ambient. Per cert, hi ha un cartell que diu que no es pot fumar ni beure a la pista de ball. Això ja no és el què era :( Però la conversa amb el Congui em va fer recordar aquelles estones entre aquelles quatre parets quan encara es podia ballar música disco i no putrum-putrum com ara.
Una de les que recordo haver ballat allà és aquesta. Per cert, "geil" en alemany és una cosa així com "de conya" o "de puta mare". És a dir, com tota la música que em recorda els 80 ;)
29 de juliol 2008
Segon classificat en el 2on. Rally Slot de la Bisbal
2 Comentaris (clica aquí per afegir el teu) a dimarts, de juliol 29, 2008
Moltes gràcies per les vostres felicitacions! Em sento molt afalagat, però tranquils que no se m'han pujat els fums ;) La veritat és que va ser un rally molt divertit. M'ho vaig passar molt bé i no només pel segon lloc aconseguit sinó per l'ambient que es respirava. Gent molt agradable reunida per un hobby comú que es fixava en aspectes tècnics de la cursa, en els participants i en els cotxes, però que venia sobretot a passar-ho bé, i això es va notar. Personalment m'ho vaig passar millor que en el primer rally per la varietat dels circuits, sobretot al matí, a la primera ronda, perquè mentres no et tocava el torn podies anar d'un circuit a un altre, veient les diferents proves. Et podies anar movent sense aglomeracions i fent de copilot per aquell qui estés corrent en aquell moment. En aquest aspecte va ser excel·lent. A la final de la tarda potser es va allargar una mica al fer sessions úniques, però també va estar molt bé.
Al matí el Josep Maria (un company de feina) i el seu fill Adrià i a la tarda el Didac i els seus fills Laura i Roger van venir a veure'm participar. Per cert, els pinyons que em va fer menjar la Laura van ser millor que les espinaques del Popeye :) La Carme em va fer d'assisstant en tot moment, recollint i netejant cotxes, portant eines, mandos, etc ... ;) Jo m'havia enfundat l'esperit ochentero amb la samarreta del Commodore 64 i em sentia a gust, perquè ja no tenia els nervis del primer rally. Em vaig relaxar i vaig anar a disfrutar.
Els cotxes van respondre fins i tot millor del què esperava i el mando Parma em va donar un control total. Però vaig començar amb una mica de por. A la pista d'asfalt no vaig arriscar en cap moment, seguint la meva tàctica conservadora. Li hagués pogut donat molta més canya al Mégane, perquè amb la preparació que portava podia permetre'm alguna bona acceleració sense córrer riscos, tal com em va dir després el Jose, però vaig preferir assegurar per no sortir-me de la pista. Això va fer que molts participants segurament m'agafessin avantatge en el primer tram, però m'assegurava una posició discreta en la classificació que es podria millorar en les següents proves.
La següent pista era l'off road. El Peugeot 307 cc es d'una finura exquisita i només demana una punteta de gas per estabilitzar un bon ritme de cursa, però no perdona ni un error, perquè té molt de temperament. Vaig estar atent als revolts complicats i allà segur que vaig remuntar moltes posicions, més al matí que no pas a la tarda, que vaig no li vaig acabar de trobar el punt.
Però el millor estava per arribar. On més vaig disfrutar tant al matí com a la tarda va ser al tram de neu amb el VW Golf. El Golf dóna molta seguretat. És un cotxe que respon molt bé i que li pots calcular els moviments, saber quan et culejarà i quan no. I a més a més, és tan estable que et perdona petits errors i es torna a posicionar ell sol si se'l tracta amb delicadesa. La segona posició li dec sobretot al Golf.
El curiós del cas és que el segon premi era un Renault Mégane McDonald's - també conegut com a McRata ;) - de Ninco. És a dir, un altre Mégane per a la col·lecció. ...o potser és que és en les pistes d'asfalt on necessito millorar ... ;) Sigui com sigui, ara el cuquet de l'slot el tinc més viu que mai i ja espero amb moltes ganes el següent rally :)
Més informació la trobareu al blog del Jose: www.bislotracing.blogspot.com
24 de juliol 2008
Entrant en el món dels rallys slot
3 Comentaris (clica aquí per afegir el teu) a dijous, de juliol 24, 2008
Mica en mica veig entrant en el món de l'slot, allò que abans es coneixia com scalextric, gràcies a les curses que organitza el Jose a La Bisbal. I tot mirant els models de cotxes disponibles al mercat, també em vaig fixant en quins són els models reals dels quals es fan les rèpiques. Això fa que també em comenci a tirar el món del rally, encara que aquí sí que no hi penso entrar.
Últimament m'he comprat el Subaru Imprezza SIMM de Ninco, que és la rèplica del cotxe que feia servir el pilot català Albert Orriols la temporada passada. Aquí us en deixo un vídeo:
Diuen que és un dels millors cotxes relació qualitat/preu per competir en rallys d'slot. La distància entre eixos, l'amplada del xasis, la suspensió independent a les 4 rodes i la tracció 4x4 són elements a favor d'aquest model. Ja veurem si funciona. De moment promet, encara que no el tinc a punt per la cursa de dissabte, en la qual participaré amb el VW Golf Sony per la pista de neu, el Peugeot 307 cc Expert per la pista Off Road i amb el Renault Mégane DTS per la pista de velocitat. Al Golf li he canviat els dos eixos per uns de calibrats i li he incorporat tracció total ProRace, a més d' unes llantes BBS i pneumàtics de tacs. El Peugeot 307 l'he deixat pràcticament de sèrie, només he afegit una politxa de tracció i he posat uns neumàtics més tous per guanyar estabiliat. El Mégane és una bala i li he canviat les rodes de 17 de sèrie per unes de 15 O.Z. per rebaixar el centre de gravetat i guanyar efecte imàn. També he canviat gomes, unes Spirit llises. Ara bé, em conformaria si passés de la primera ronda, perquè el nivell dels participants està pels núvols. El Jordi M, la Fontsanta i la Carme ja em van veure patir en el primer rally ;)
Aquí us deixo un vídeo perquè su feu una idea del què és un rally slot.
23 de juliol 2008
Bruce Springsteen - Waiting on a sunny day
3 Comentaris (clica aquí per afegir el teu) a dimecres, de juliol 23, 2008Pocs dies després de l'atemptat de l'11-S algú li va dir a Bruce Springsteen: "Et necessitem!". Ell sabia que no se'l necessitava per anara a envair l'Afganistan i l'Irak, sinó per a donar ànims a un país que s'havia acostumat a fer la guerra des del sofà de casa, sense rebre'n mai les conseqüències. Aquelles paraules segur que van sonar com si les digués l'Uncle Sam per reclutar soldats, però el Bruce és un tipus intel.ligent i les va interpretar com un desànim, una falta d'esperança cap al futur. Això el va fer rumiar, conscient que la seva veu és molt respectada als EEUU. El disc The Rising és fruit d'aquesta reflexió. Fins i tot el títol vol trasmetre confiança i la veritat és que aquest és, sense cap mena de dubte, el millor treball de l'etapa més recent del Boss. Les cançons The rising i Waiting on a sunny day són 100% pur Bruce Springsteen, en la línia dels temes del Born in the USA.
Waiting on a sunny day m'agrada especialment perquè aconsegueix allò que es proposa, és a dir, aixecar-nos els ànims encara que el dia sigui gris, perquè ens recorda que tard o d'hora segur que vindrà un dia assolellat :)
Dedicat a l'Eva i el Didac, que no es van perdre l'última visita d'aquest amant de Barcelona ;)
18 de juliol 2008
El nivell d'anglès del poder
2 Comentaris (clica aquí per afegir el teu) a divendres, de juliol 18, 200816 de juliol 2008
Bryan Adams & Melanie C - When you're gone
0 Comentaris (clica aquí per afegir el teu) a dimecres, de juliol 16, 2008Es diu que la casualitat va voler que un dia quedéssin tancats tots dos sols en un ascensor el Bryan Adams i la Mel C. Ells no es coneixien personalment i l'espera a l'interior de l'ascensor es veu que es va fer molt llarga. No està clar si va haver-hi tema o no ;), perquè això dels ascensors posa molt, ja que l'espai vital es redueix considerablement :), però el que sí es cert és que es van caure molt bé i van sortir d'allà amb la promesa que tan aviat com fos possible farien un duet.
Bryan Adams estava en ple procés d'elaboració del disc On a day like today i no va trigar ni 15 dies en trucar-la. Mel C, que és la més assenyada de les Spice Girls i la que més seroisament s'ha pres la seva carrera musical en solitari, no va dubtar ni un moment i va acceptar encantada. When you're gone és el resultat d'aquella experiència. Vosaltres què creieu, va haver-hi tema o no? ;)
Per cert, pels qui no el conegueu, el Didac té un cert aire a Bryan Adams
10 de juliol 2008
Whitney Houston - One moment in time
0 Comentaris (clica aquí per afegir el teu) a dijous, de juliol 10, 2008De poc m'equivocaria si digués que Withney Houston és la millor cantant pop de tots els temps, o com a mínim dels últims 30 anys. Totes les triunfitas intenten una i una altra vegada versionar les seves cançons, però sense arribar-li mai ni a la sola de les sabates. Que tenen un bon taló, per cert ;) Malgrat tot és una llàstima que persones amb gran èxit com ella no sàpiguen administrar la fama i això les fagi caure en addiccions, depressions i malalties mentals. Com tothom sap, a part del tema drogues, ella pateix la síndrome de Diògenes, que consisteix en acumular brossa a casa i viure entre desperdicis. Sembla que no pugui ser, oi? Ella que podria viure entre el luxe. De totes maneres, ara corren rumors de que s'està recuperant i cal esperar que de cara a finals d'any publiqui un nou disc. Get over it, Whitney! ;)
Mentrestant ens quedem amb el record de la cançó oficial dels Jocs Olímpics de Seul 1988, ara que ja vénen els Jocs de Pekín. A veure quina trunfita ho iguala això, perquè superar-ho és impossible.
09 de juliol 2008
Hancock, l'heroi passat de voltes
2 Comentaris (clica aquí per afegir el teu) a dimecres, de juliol 09, 2008
La pel.lícula que ja tinc ganes de veure és l'última de Will Smith, Hancock, que s'estrena aquest divendres 11. Segurament ja n'heu sentit a parlar. Em fa gràcia perquè sempre m'he preguntat què passaria de veritat si una ciutat quedés devastada, com passa sovint a les pel.lícules, perquè un super-heroi, fent servir els seus super-poders, salvés un gat de ser atropellat, per exemple. Hancock no és el típic heroi estimat per tothom, sinó tot el contrari. Els efectes colaterals de les seves accions èpiques són fatals, no cau bé a ningú i la justícia el pesegueix per danys i perjudicis. És un outsider amb poders. De fet, la vida quotidiana d'un heroi qualsevol segur que seria així.
Ara només em falta una pel.lícula que m'expliqui d'on treu l'Increíble Hulk els diners per poder estrenar camisa després de cada transformació i com és que no li apreten els pantalons? :)