Sapere aude !

La Mònica i el Jose ja m'han confirmat que està tot a punt pel 1er. Open Rally Scalextric de la Bisbal. El Jose ha muntat un circuit al soterrani de Cal Basté que no té res a envejar als millors circuits dels rallys clàssics. Per comprovar si hi ha prou afició a La Bisbal i rodalies per organitzar campionats més ambiciosos, organitza aquest primer rally, que d'entrada ja es presenta molt atractiu.

La cursa tindrà lloc els dies 19 i 20 d'abril, constarà de quatre trams de dos carrils i estarà dividida en 3 categories: infantil, amateur i dames. El preu de la inscripció és de 10 Euros anticipada i de 15 el dia de la cursa.

No es corre en categoria professional, de manera que tots els cotxes han de ser de la marca Scalextric, de sèrie i amb iman. Els motors acceptats són el RX-41 i el RX-81. És a dir, del que es tracta és de que els participants corrin en igualtat de condicions amb cotxes sense modificar, tal com surten de la botiga. Només es permeten modificacions en la decoració del cotxe i, com a màxim, canvis de tipus de rodes.

Jo ja he confirmat la meva assistència. Si voleu participar, encara que no tingueu cotxe, o si voleu venir, encara que només sigui a veure l'ambient de la cursa, feu-m'ho saber. Si voleu més informació podeu trucar al Jose al telèfon 687 534 088 o enviar-li un e-mail a l'adreça bisbal@openers-closers.com

Hi han grups dels anys 80 que quan estaven de moda no m'agradaven perque creia que no eren prou "autèntics", perque estaven massa allunyats del tipus de música que escoltava llavors. Teina mania a grups com Duran Duran, Spandau Ballet o Depeche Mode només per prejudicis adolescents. Ara veig que són grups que van deixar la seva petjada, que no només eren un producte comercial, com pensava llavors. Sobretot trobo que m'hauria d'haver escoltat més la música de Depeche Mode. Llavors em va passar per alt aquesta cançó, que ara trobo genial.

Els que vareu venir a la festa del Pi de Centelles el passat 30 de desembre recordareu que en Dani ens va donar un recull amb les seves poesies. Doncs bé, jo vaig pensar que seria una bona idea - aprofitant que ell té algunes nocions bàsiques d'alemany i que és membre honorífic del meu grup de Google - que li intentés traduïr alguna d'aquelles poesies i penjar-la a la web, per així també presentar-lo en societat. Però no vaig saber quina triar. Així que li vaig proposar un repte literari. Si ell m'escrivia alguna cosa que ell cregués que pogués ser interessant per al grup d'alemany, jo li traduïria. De seguida vaig rebre el seu escrit. Jo també vaig complir la meva part del tracte, però com que parlava de la seva familia alemanya, li vaig suggerir que li fes arribar la meva traducció al Sebastian, el seu cosí berlinès, per així de pas comprovar si a ell li agradava i si trobava com a mínim intel.ligible la meva traducció. Però jo ja sé que al Sebastian li costa contestar i encara no ha dit res. Així que jo encara li dóno voltes a la traducció per assegurar-me de que sigui el més fidel possible a l'original, però un dia d'aquests la penjaré. Ara bé, us asseguro que hi ha coses que les canviaré ;) Gràcies Dani, ets un cavaller amb paraula.

El text següent és el que em va enviar el Dani:

La meva família alemanya per Daniel Ferré

Recordo com quan érem infants, en Sebastian i jo, ens veiem els estius. Cada 2 anys venien els meus parents alemanys. En Fernando, el meu oncle, germà de la meva mare, havia emigrat a Berlin als anys setanta després de conèixer l’Ana Maria, a Lloret de Mar, on ell treballava de cambrer. Va suposar tota una aventura i tota una tragèdia per la família Teruel Berenguer que el Fernando se n’anés a Berlin a viure i a casar-se amb una alemanya, a qui no coneixia la família espanyola. Superat el trauma, en Fernando es va adaptar al fred i la neu a l’hivern i a les temperatures més fredes d’aquelles latituds. Va trobar diverses feines i va estudiar alemany fins que, per efectes de la immersió lingüística a Alemanya, poc després el parlava fluïdament. Berlin, llavors, estava dividit pel mur, i, el sector occidental estava alhora subdividit en 3 administracions diferents: l’anglesa, la francesa i la nord-americana.

L’any 1974 neixia el seu primer fill al qui anomenarien Sebastian, i als 2 anys naixeria la seva filla Olivia. Els meus primers records d’en Sebastian i l’Olivia daten de mitjans dels anys 80 quan el Fernando i l’Ana Maria venien els estius a passar les vacances al meu poble. Era llavors quan jugava amb els meus cosins i apreniem una cultura de l’altra. Vaig aprendre a dir tots els números en alemany fins a 1 milió, alguns colors i frases vàries. Vaig descobrir la meva facilitat per aprendre llengües i vaig jugar molt amb ells.

En Fernando sempre ens deia que trobava a faltar molt Espanya i tota la seva família espanyola, i que venir un mes a l’estiu cada dos anys se li feia molt llarg. Tots sabiem del caràcter fort de l’Ana Maria, el seu geni i algunes respostes contundents a propostes del seu marit. Quan l’Olivia era una adolescent, va plantar cara al seu pare, per qui no tenia apreci i se’n va anar de casa a viure en pisos tutelats amb joves. En el decurs dels anys 90 es van divorciar en Fernando i l’Ana Maria degut a les profundes diferències que tenien. Però el meu oncle es va refer i va conèixer en un centre terapèutic a la Sigrid, una alemanya procedent de Karlsruhe, que treballava en un arxiu i el seu marit havia mort a causa del seu alcoholisme, no tenia fills. En Fernando tornava a somriure, a partir de llavors visitaria cada any Espanya i els seus familiars. No es trobaria tant sol i recobraria la confiança en ell mateix.

Si amb l’Olivia vàrem perdre contacte fa molts anys, amb en Sebastian l’hem mantinguda. Sovint ha vingut a veure’ns. L’hem acollit i li hem donat llit per dormir i ha menjat el què ha volgut. L’hem portat a fer turisme a ell i als seus amics i amigues, hem estat generosos amb ell i ell ho ha estat amb nosaltres. L’any 2000 vaig anar a visitar-lo jo a Berlin. I vaig quedar impressionat de com és la ciutat de dinàmica, sorprenent, magnànima i extraordinaria. Qui ha estat a Potsdam i ha vist aquells castells? Qui ha navegat per l’Spree? Qui ha pujat al metro o al tramvia? Qui ha vist els edificis grisos, rectangulars i immensos de la part Oriental? Qui no ha entrat en un bar típic a beure cervesa? Qui no ha visitat els museus i parcs verds que hi ha? Qui no ha passejat per les llargues avingudes plenes d’arbres i naturalesa abundant? Qui no ha obert l’aixeta de qualsevol casa i n’ha begut l’aigua que en rajava? Què us puc explicar d’una ciutat amb tanta història, seu de l’antiga burocracia Prussiana?

Berlin és una ciutat molt cosmopolita. Però, de fet, no hi ha massa espanyols. Ben pocs diria jo. Hi ha molts europeus de l’est, hi ha molts turcs, hindús, xinesos, japonesos i coreans. I els espanyols son una minoria. Sabeu què us dic? Aquí a Catalunya diem “Millor pocs i ben avinguts”. Estic molt orgullós de la meva família alemanya i espero algún dia poder escriure i parlar l’alemany almenys tant bé com ho fa en Lluís Ocaña.

El nou vici compartit que tinc amb la Carme i el meu "cuñao" Xavier és el Guitar Hero de la PlayStation. Ell és un crack perque practica cada dia i el tio ja va d'expert. Ja es creu que és l'Slash perque ha passat totes les pantalles. Però jo disfruto molt també, tot i que encara jugo en nivell principiant. Ei, que això no té gaire a veure amb tocar una guitarra de veritat, eh! Bueno una mica sí, en el tema de les digitacions. Fins i tot crec que aquest joc pot ajudar a agafar agilitat als dits per després tocar una guitarra de debò. El que té de bò el joc és que realment t'arribes a creure que estas tocant tu. És una passada "tocar" un "Crossroads" o un "Sunshine of your love". Durant uns minuts ets Eric Clapton :) Xavier, prepara't que aquest diumenge hi ha "pique"!

Pels que no sapigueu de qè va el joc aquí teniu el video d'un "pringat" que no ens arriba ni a la sola de les sabates ;)



I aquest vídeo que ve ara és especial pel Massana. Al.lucina tio! Un Guitar Hero pel Commodore 64.



Per cert, hi ha un gadget per a l' iGoogle que es diu Flash Hero que és una mena de Guitar Hero que es toca agafant el teclat com si fos la guitarra. Una mica cutre salchichero però no està mal.

El Biel ja té gairebé 2 anys i ja és prou gran per poder rebre una mona de pasqua com cal. L'any passat, com que ell no en podia menjar, i el Jordi i la Nuri ja son prou grandets per comprar-se-la ells ;), li vaig regalar un pelutx d'un mico, la mona Gabriela, que ell s'estima molt. Aquest any m'he sentit més padrí. Potser ser padrí no és res de l'altre món, però a mi em fa il.lusió, què carai!

Biel, porta't bé que sinó, l'any que ve no hi haurà mona !!! :D

Ara que tothom està enganxat al ball del Chiqui-Chiqui, intentant aprendre els passos del brikindans, el crusaito, el maikelyason i el robocó, jo proposaria alguna cosa millor per "Frikivision". Es diuen Kamelo punto semos. Almenys amb el nom ja no enganyen a ningú :). Diuen que fan rumba-pop i "Johnathan" seria la cançó de l'estiu, si no fos que l'aigua del mar encara està molt freda. És la cançó ideal per a les platges plenes de quillos. La lletra no té desperdici.

Jonathan

Jonathaaaaaaaaaaaaaaan

Jonathan
No te metas pa lo hondo

Jonathan
Que no te metas pa lo hondo
Que tu no sabes nada ,
vente con el yayu vente con la mama
que tu no sabes de nada
comete tu bocata no te bañes mas
Que tu no sabes nada ,
vente con el yayu vente con la mama
que tu no sabes de na
comete tu bocata no te bañes mas

Jonathan
Jonathaaaaaaaaaaaaan
a partir a la niñata
Jonathan
Que no vaciles a las niñatas

Que tu no sabes nada ,
vente con el yayu vente con la mama
que tu no sabes de na
comete tu bocata no te bañes mas

que tu no sabes nada
Jonathaaaaaaaaaaaaaan

Quan a l'estiu tothom deia que la nova sensació del Barça era Giovanni dos Santos, jo ja veia que el que de debò triomfaria era Bojan. És decidit, ràpid, descarat, hàbil i resolutiu. Amb tots els respectes, l'Henry ja pot anar fent les maletes si enyora la seva filla. I del Ronaldinho ja millor que ens n'anem oblidant, que de les seves farres ja n'estem tips. O sigui que, l'any que ve adéu Rijkaard, Ronadlinho, Henry i tota la tropa d'impresentables que encara no sé què cony hi fan al Barça (Edmilson, Silvinho, Oleguer, Ezquerro, etc.). Mentrestant, el nen de Linyola és l'unic que ens fa disfrutar del futbol.

Cada any quan arriben aquestes dates, la Carme sempre diu el mateix: un any hem d'anar a Lorca per Setmana Santa. Recordo que quan era petit no m'agradaven les processons, les trovaba molt llargues, i em feien molta por els natzarens, els que van en plan KuKuxKlan. Però un any a Tarragona un nen una mica més gran que jo que anava de natzarè es va aturar davant meu perque la processó no avançava. Es va mig treure la caputxa, em va mirar, es va posar la ma a la butxaca i em va donar un carmel :) Des de llavors m'agraden més les processons, i potser sí que és bona idea anar a Lorca. Encara que ben pensat, Lorca és el poble de la mare de la Carme i si la Carme us explica l'anècdota de les fabes, potser també a vosaltres us passarien les ganes d'anar a Lorca :) Tot s'ha de dir, però. Amb aquest video ve de gust.

Aquesta pel.lícula realment m'ha sorprès. És de veritat molt bona. Si no ho fos, segur que m'hauria adormit, perque l'he vist un diumenge a la tarda després de dinar, és subtitulada i és força llarga (2 h 20 min). Tracta del final de la civilització Maya amb una trama èpica molt impactant. Us la recomano.

Ja estic acabant de llegir l'autobiografia de l'Eric Clapton, el meu guitarrista preferit. Ja sabia que havia tingut una vida complicada per la seves addiccions a l'heroïna i a l'alcohol, però no m'imaginava que fos capaç d'explicar-ho així sense embuts. Fins i tot el del DiscoStar, la botiga de discos on vaig comprar-me el llibre, va dir que segur que d'això en passaria bastant per alt. De fet però, ell no se n'ha amagat mai i fa pocs anys va fundar el Crossroads Center a Antigua (Texas), un centre de rehabilitació finançat al 100% per ell. Suposo que aquest llibre també li ha servit de teràpia, com una manera de fer net. M'ha sorprés la manera com parla d'ell mateix. Reconeix una pila d'errors, a part del tema drogues, sobretot amb les dones. No es calla que va caure a les garres de la Carla Bruni, l'actual esposa del Sarkozi, i que va tenir una relació molt llarga i difícil amb la Pattie, que va deixar al George Harrison per anar amb ell.

Masclista i toxicòman, però ningú pot negar que "Clapton is God".

Ich bin der Eigentümer der Google-Gruppe Deutsch ist ein einfaches Fach . Das ist eine virtuelle Gemeinschaft auf Deutsch durch eine Webseite, wo man ein Forum von Gesprächen, Seiten von Inhalt sowie Dateien zum Herunterladen findet.

Am Anfang war mein Ziel nur mein Deutsch mit der Hilfe von Freunden zu üben und zu verbessern. Aber später habe ich Leute aus aller Welt (Deutschland, Polen, Indonesien, Kamerun, usw.) kennengelernt, weil ich meine Erfahrungen teilen wollte. Der Kontakt mit diesen Menschen ermöglicht mir, über viele Themen zu reden, denn jeder darf seine eigenen Interessen beibringen. Die Webseite hat kein besonderes Hauptthema. Damit schließen wir Freundschaften und wir können jeden Tag Nachrichten aus aller Welt auf Deutsch bekommen.

Die Gruppe ist etwas wie ein privater Verein, weil man Mitglied werden soll, um die Webseite anzusehen. Trotzdem ist der Beitritt zur Webseite ganz einfach:

1.- Klick auf http://groups.google.es/group/deutschisteinfach?hl=de

2.- Klick auf "An dieser Gruppe teilnehmen" (rechts)

3.- Bei Google anmelden (deine E-Adresse und dein Passwort). Wenn du kein Konto bei Google hast, klick auf "Legen Sie jetzt ein Konto an" und ergänze mal das Formular.

Und... die Tür ist geöffnet :) In der Webseite kannst du deine Einstellungen wechseln (E-Mail bekommen, Spitzname, ...) Klick dort auf "Meine Mitgliedschaft bearbeiten".

Du solltest die Webseite in deinem Computer speichern (in Favoriten), um Beitrittsprobleme in der Zukunft zu vermeiden. Lies mal die "Einführung für die neuen Mitglieder".


Viel Spaß und bis bald, ich warte auf dich bei der Webseite.

Deutsch ist ein einfaches Fach

Diese Gruppe besuchen

Si hi ha una cançó que em serveix tant si estic content com trist, aquesta és "So far away". És alhora una cançó d'amor i de malenconia. Mark Knopfler la va escriure durant la gira del disc "Alchemy" i parla de la soledat que seniat quant era a l'hotel i la seva dona a milers de quilòmetres. La troba a faltar, però també se li fa pesat haver-la de trucar. És una mica com la rutina de cada dia, oi? Estas desitjant arribar a casa després de la feina, però quan hi arribes ja estàs molt cansat i l'únic que pots fer és descansar, perquè demà ens espera un altre dia de treball esgotador.

El ritme de la cançó trasmet, malgrat tot, optimisme, no?