Sapere aude !

Sí, ho confesso, m'agradaria que Espanya guanyés la final de diumenge, tot i que sé que el que vindrà després no m'agradarà. Tot el facherío que hi ha al voltant de la selecció em sobra i no el suporto. Per si fos poc, ara ja comencen a sortir periodistes com el José Antonio Abellán de la COPE, que va insultar al Joan Puigcercós perquè va dir que li hagués agradat que Turquia guanyés el títol.

Per tot això podriem dir que tinc el conflicte d'interessos que diu el Manel. Em cau bé Alemanya, és cert, i m'agrada molt que es jugui aquesta final. A part de culé també sóc una mica del Bayern i em fa gràcia veure que jugaran Lahm, Schweinsteiger, Podolski i Klose, per exemple, junt amb altres bons jugadors com Ballack i Mario Gómez (de pare andalús). Però la meva simpatía cap a l'equip alemany no em fa alemany i em sento més lligat als jugadors espanyols, perquè vulgui o no - encara que més aviat no - això és el que diu el meu DNI.

Sigui com sigui, han anat passant els dies d'Eurocopa i m'he acabat de convèncer de que el joc de la selecció espanyola és boníssim. Ara fins i tot m'emociono veient al Sergio Ramos corrent per la banda i encara sóc més fan que abans de l'Iker Casillas. Sí, això és el que té de bo la roja, que et pots identificar amb jugadors coneguts que no són del teu equip. A més a més, no hi són ni Guti ni Raúl, els últims bastions del facherío al terreny de joc, els hereus de Juanito -al cel sigui-, Michel, Buyo y Butragueño, que em feien molta ràbia. Els jugadors de la selecció actual són tíos normals que es limiten a jugar a futbol sense les xuleries d'abans. De totes maneres, puc entendre que la samarreta de la selecció desperti mal rotllo ja per sí sola per tot el que representa políticament. I per això també accepto que cadascú vagi amb qui vulgui, si s'associa política i futbol.

Així doncs, prefereixo que guanyi Espanya, però si guanya Deutschland també estaré content. Ich werde auch siegen :)

Heu vist l'anunci en alemany de la Cruzcampo? Es gefällt mir sehr gut !!! :)

La primera vegada que vaig sentir Losing my religion vaig pensar que aquest seria un de tants grupillos que passen sense pena ni glòria després de tenir un single d'èxit. Però per sort estava equivocat. M'atreviria a dir que R.E.M. - inicials de Rapid Eye Movement (la fase profunda del son) - és el millor grup de la dècada dels 90. Michael Stipe va saber donar-li un toc de personalitat a una banda que va marcar la diferencia entre la mediocritat dominant en aquella dècada en què els grans grups de rock van desaparèixer. És un grup que mai decepciona, tots els seus discs mantenen un gran nivell fins a l'actual Accelerate i el single promocional Supernatural superserious.

Avui fa 41 anys que Jimi Hendrix va cremar la guitarra al final del concert de Monterey (Mèxic). Aquell concert el va consagrar com a llegenda del rock. Crec que tothom a qui li interessi la història del rock hauria d'escoltar encara que només fos un cop a la vida el disc Jimi plays Monterey. Va fer un concert tant fantàstic i se sentia tant satisfet i orgullós d'aquella Fender Stratocaster que va creure que li havia de fer un homenatge, perquè aquell instrument ja li havia donat tot allò que li podia oferir. I allò va ser com un ritual, una ofrena als déus de la música. Però això que vist així sembla tant metafísic i poètic, la veritat és que a partir d'aquell concert ja no ho va ser tant, perquè ho va seguir fent en tots els seus concerts, però no per una causa tant íntima, sinó per exigències de la casa discogràfica :(

El Jordi i la Fontsanta, o més ben dit, Wyatt Earp i Calamity Jane, ara fa dos anys que van unir els seus destins per trobar una nova vida a Sant Sadurní d'Anoia, o més ben dit, a St. James de Río Bravo. Calamity Jane va deixar enrere els seus anys a la costa per establir-se a la terra de les plantacions de raïm al costat d'un justicier temut a tota la contrada. Ara són feliços al seu ranxo del 2on.A de Castel Street, mentres planegen la seva propera missió. Espero ser-hi molts anys al seu costat per poder seguir explicant les seves aventures. Felicitats, amics!!! Jo de tu també els felicitaria, foraster, si no vols acabar cosit a bales ;)

La selecció espanyola ja està a quarts de final de l'Eurocopa. És a dir, que ja ha arribat fins on normalment arriba. El partit contra Suècia va ser molt diferent al partit contra els russos. Va ser un partit normal de la selecció, o sigui, amb molt de patiment, o millor dit, d'histèria col.lectiva entre els jugadors, que no s'acaben de compenetrar i que pateixen angoixa de rebre un gol. Aquesta por els fa ser jugadors mediocres davant rivals que no són res de l'altre món. Per sort, l'entrenador suec ens va fer un favor al substituir Ibraimovic tot just començar la segona part. Amb el de l'Inter al camp segurament tot hagués sigut molt diferent. Però Villa està en estat de gràcia i va fer un golàs quan tothom ja feia travesses per veure què havia de passar per poder accedir als quarts. A més a més, Grècia va demostrar que no mereixia haver guanyat el torneig ara fa quatre anys i va perdre amb els russos (1-0), després que el porter grec sorís a caçar papallones en la jugada del gol, qui per cert ja anunciat la seva retirda. Per vergonya suposo :S

En definitiva, ara caldrà veure si a partir d'ara la sort segueix somrient a la roja. Waterloo, finally facing my Waterloo ! :)

Aquest dilluns (16 de juny) el Ramon ja s'acosta perillosament als 40 anys. Ja en van 38, Ramon! Moltes felicitats! Ja et faré un truc. Ah! Didac! Recora't de trucar-lo tio, que sempre se't passa de llarg! Que som la Penya 16-70! ;)

Pels qui no el conegueu us podeu fer una idea de com és amb la imatge del Santi Millán. No és que s'assembli de cara, potser sí una mica físicament, però a mi me'l recorda molt sobretot amb les seves expressions. De vegades veig el Santi Millán dient coses com: "Ei tio, què passa? Fem unes birres? He vist unes chatis...!" i dic: "Òstres! Què hi fa el Ramon a la tele?" Tots dos tenen un passat gamberro, encara que ara són pares responsables ;)

Mireu aquest vídeo i pareu atenció ara que tornen a fer el Boqueria 357 a TV3.

Es diu que el heavy va morir el dia que els Metallica es van tallar les grenyes. És possible que en part això sigui veritat perquè concideix en el temps en què es va produir una (r)evolució en el món de rock dur. Els vells esquemes es van trencar perquè el heavy havia quedat estancat i ja no enganxava al públic més jove. La gent volia alguna cosa nova que també fos canyera i aquesta és una de les causes de l'aparició del grunge i del boom de la música alternativa als anys 90.

De totes maneres, el heavy ha quedat per sempre i els seus reis sempre seran Iron Maiden, Scorpions i AC/DC, junt amb Metallica. He de reconèixer però que la meva oïda no suporta els Metallica, tinc el Master of puppets atravessat des de fa molt temps i no puc amb ells, encara que tenen el mèrit d'haver sabut evolucionar amb els temps. Ningú pot negar la qualitat de temes com One o Nothing else matters.

Els millor grup de heavy de la història gairebé tothom està d'acord que són els AC/DC. Molt influenciats pel blues, van evolucionar el seu hard rock sense arribar mai al trash. De fet, es fa difícil de dir si són una banda de rock dur, cosina germana d'Status Quo, o un grup purament heavy, encara que més suau que els Maiden. Aquesta indefinició, lluny de perjudicar-los, els va servir per guanyar adeptes de tots els gustos i estils ja des de meitats dels 70 fins ara. A Leganés (Madrid) hi ha una "calle de AC/DC" des de princips dels anys 90 en la que constantment arrenquen les plaques, si és que encara en posen de noves, la qual cosa vol dir que el mite segueix viu.

A més a més, no sé si és veritat o llegenda però es diu que l'Angus Young porta des de sempre pantalons curts quan actúa, perquè la primera vegada que va sortir a l'escenari no va tenir temps de canviar-se i va tocar amb l'uniforme de l'escola i com que això va agradar, des de llavors va vestit així. Mola, no? :)

Una birra amb el Highway to hell de fons en un antro sempre ha sigut una experiència genial, però jo els vaig començar a parar atenció a partir d'un disc que es diu simplement Live, un recopilatori en directe del 1992 que conté molts dels seus èxits. El meu tema preferit és Thunderstruck, tot i que sé que els més entesos no hi estaran d'acord ;)

L'únic de bo que té la vaga de transports és que ahir vaig poder veure el partit Espanya-Rússia en directe. La veritat és que vaig disfrutar molt i no m'esperava veure un partit tant bo. El tandem Villa-Torres va ser fantàstic i el ritme del partit impressionant. Xavi i Iniesta estan a tope i Puyol segur com sempre. Per què no juga així el Xavi amb el Barça? :( El que no em va agradar va ser la pájara que van tenir tots després del gol dels russos. Com es pot patir amb un 3-1 gairebé al final del partit??? Això fa por, perquè Rússia té moltes mancances, però un altre equip mínimament ordenat ens podria haver complicat molt les coses. Per sort, Itàlia ja té un peu fora de l'Eurocopa després del ridícul contra Holanda (3-0) ;)

Aquí els hereus d'Hernán Cortés, ara a la conquesta d'Europa ;D

La Imma, la recepcionista de les Bodegues Miguel Torres, em va passar un correu dirigit a tots aquells que diuen que saben anglès. Si no sabeu quin nivell teniu, ni First Certificate ni altres rotllos, el que heu de fer és aquest test. Intenteu llegir la part en anglès el més ràpid possible. Come on, darling! ;)


1 - Módulo básico

En español: Tres brujas miran tres relojes Swatch. Que bruja mira que reloj?

En inglés: Three witches watch three Swatch watches. Which witch watch which Swatch watch?


2 - Módulo avanzado

En español: Tres brujas 'travestis' miran los botones de tres relojes Swatch. ¿Que bruja travesti mira los botones de que reloj Swatch?

En inglés: Three switched witches watch three Swatch watch switches. Which switched witch watch which Swatch watch switch?


3 - ...y este ya es para masters

En español: Tres brujas suecas transexuales miran los botones de tres relojes 'Swatch' suizos. Que bruja sueca transexual mira a que botón de que reloj 'Swatch' suizo?

En inglés: Three Swedisch switched witches watch three Swiss Swatch watch switches. Which Swedisch switched witch watch which Swiss Swatch watch switch?


Què? Potser no en sabeu tant com pensaveu, oi? ;)

Seguint amb el tema Heavy-light que vam encetar amb els Poison, el Ramon em va dir que escoltés als Cinderella. Estan molt bé i és un altre grup oblidat per afegir a la llista dels recomanables, tot i que trobo que l'estil vocal està una mica desfassat i sona una mica a Axel Rose descafeïnat. Tot i això són bons i tenen temes interessants. Ara bé, potser són millors l'altre grup que em va recomanar: els Quireboys. Sonen molt frescos i tot i que se'ls podria acusar de buscar el hit fàcil, el seu so ha sabut envellir amb dignitat. Hey you ja em sonava una mica, segurament d'haver-la sentit amb els seu doble-pletina ;), i val la pena recuperar-la.

No recordo haver vist en directe l'error de Cardeñosa a Argentina 78.




Però sí vaig lamentar el mal paper d'Espanya al Mundial 82. El 12-1 a Malta em va fer saltar d'alegria i jo també vaig celebrar el gol de Señor, igual que l'Acebes del Polònia :)



El porter de Malta era llavors el millor jugador d'Espanya jeje. Atenció que en aquest anunci també surt el Sito !!! (el primer tio que enfoquen)



La cantada de l'Arconada a la final de l'Eurocopa del 84 em va entristir molt, perquè no podia entendre com el meu ídol havia fallat d'aquella manera.



A més a més, sempre he dit que el xut al travesser de Michel contra Brasil al Mundial 86 va entrar. I em vaig indignar quan al Luis Enrique (que encara era del Madrid) li rajava sang del nas dasprés del cop de colze de Tassoti al Mundial 94. I encara penso que Camacho va ser un gran seleccionador i que mereixiem alguna cosa més al mundial de Corea i Japó del 2002.


Potser a algú tot això li sona fatxa, però per mi són records que em van marcar gairebé tant com els partits a l'"Estadi" del Mura o davant del Club Nàutic de Segur de Calafell ;) M'agradaria que Catalunya aconseguís competir en mundials i eurocopes, però de moment això no ho tenim i els amants del futbol necessitem identificar-nos amb algún equip. Em sembla lògic que un català animi Espanya, per molt independentista que sigui, perquè no té sentit animar a cap altre equip.

Sóc conscient però, que aquesta selecció no passarà de la segona ronda de l'Eurocopa d'Austria i Suïssa, perquè no hi ha cap mena de compenetració entre els jugadors. Tots es creuen que són l'estrella de l'equip i ningú se'n recorda de que el futbol és un esport col·lectiu en el que uns s'han de sacrificar perquè altres puguin mostrar el seu talent. I talent en falta també, perquè no veig cap davanter capaç de desequilibrar i el migcamp fa aigües a causa d'aquesta ansia de protagonisme.

Així que a partir de la segona fase no em quedarà altre remei que posar-me la samarreta d'Alemanya si vull seguir veient futbol. Jo ja sé d'algú que té la d'Italia a punt;)

Indiana, Indiana, me tienes hasta la banana !!! ;)

Ara que ja anem sortint de l'armari musical ja podem dir les coses sense vergonya. Amb els anys ja no li tinc mania al David Summers. Era més xulo i insuportable que el Dani Martín de El Canto del Loco, però la seva veu va formar part de la banda sonora de la meva adolescència abans que els Dire Straits i per això tinc aquesta mena de contradicció interna, un síndrome d'Estocolm, que fa que fins i tot em caigui bé. I sembla ser que no sóc l'únic perquè el Didac m'ha enviat un E-mail que val la pena que el llegiu:

19 de Juliol Hombres G a Cunit

Ei, bones, era només per dir-te que els Hombres G actuaran a Cunit el 19 de Juliol, jo no hi podré anar pq tinc un casament però hagués estat bé anar-hi i fer uns cubates, per recordar la Marta del Marcapasos, i el Sufre Ramon ;-)


Jo hi estic totalment d'acord i no només hi aniria per sentir les cançons més velles, sinó també les noves. A finals de l'estiu passat van treure un disc que es diu 10 (el desè de la seva carrera) amb aquesta cançó, que a mi m'agrada molt i que m'alegra el dia cada cop que la sento.