Sapere aude !

Moltes gràcies per les vostres felicitacions! Em sento molt afalagat, però tranquils que no se m'han pujat els fums ;) La veritat és que va ser un rally molt divertit. M'ho vaig passar molt bé i no només pel segon lloc aconseguit sinó per l'ambient que es respirava. Gent molt agradable reunida per un hobby comú que es fixava en aspectes tècnics de la cursa, en els participants i en els cotxes, però que venia sobretot a passar-ho bé, i això es va notar. Personalment m'ho vaig passar millor que en el primer rally per la varietat dels circuits, sobretot al matí, a la primera ronda, perquè mentres no et tocava el torn podies anar d'un circuit a un altre, veient les diferents proves. Et podies anar movent sense aglomeracions i fent de copilot per aquell qui estés corrent en aquell moment. En aquest aspecte va ser excel·lent. A la final de la tarda potser es va allargar una mica al fer sessions úniques, però també va estar molt bé.


Al matí el Josep Maria (un company de feina) i el seu fill Adrià i a la tarda el Didac i els seus fills Laura i Roger van venir a veure'm participar. Per cert, els pinyons que em va fer menjar la Laura van ser millor que les espinaques del Popeye :) La Carme em va fer d'assisstant en tot moment, recollint i netejant cotxes, portant eines, mandos, etc ... ;) Jo m'havia enfundat l'esperit ochentero amb la samarreta del Commodore 64 i em sentia a gust, perquè ja no tenia els nervis del primer rally. Em vaig relaxar i vaig anar a disfrutar.

Els cotxes van respondre fins i tot millor del què esperava i el mando Parma em va donar un control total. Però vaig començar amb una mica de por. A la pista d'asfalt no vaig arriscar en cap moment, seguint la meva tàctica conservadora. Li hagués pogut donat molta més canya al Mégane, perquè amb la preparació que portava podia permetre'm alguna bona acceleració sense córrer riscos, tal com em va dir després el Jose, però vaig preferir assegurar per no sortir-me de la pista. Això va fer que molts participants segurament m'agafessin avantatge en el primer tram, però m'assegurava una posició discreta en la classificació que es podria millorar en les següents proves.

La següent pista era l'off road. El Peugeot 307 cc es d'una finura exquisita i només demana una punteta de gas per estabilitzar un bon ritme de cursa, però no perdona ni un error, perquè té molt de temperament. Vaig estar atent als revolts complicats i allà segur que vaig remuntar moltes posicions, més al matí que no pas a la tarda, que vaig no li vaig acabar de trobar el punt.

Però el millor estava per arribar. On més vaig disfrutar tant al matí com a la tarda va ser al tram de neu amb el VW Golf. El Golf dóna molta seguretat. És un cotxe que respon molt bé i que li pots calcular els moviments, saber quan et culejarà i quan no. I a més a més, és tan estable que et perdona petits errors i es torna a posicionar ell sol si se'l tracta amb delicadesa. La segona posició li dec sobretot al Golf.

El curiós del cas és que el segon premi era un Renault Mégane McDonald's - també conegut com a McRata ;) - de Ninco. És a dir, un altre Mégane per a la col·lecció. ...o potser és que és en les pistes d'asfalt on necessito millorar ... ;) Sigui com sigui, ara el cuquet de l'slot el tinc més viu que mai i ja espero amb moltes ganes el següent rally :)


Més informació la trobareu al blog del Jose: www.bislotracing.blogspot.com

Mica en mica veig entrant en el món de l'slot, allò que abans es coneixia com scalextric, gràcies a les curses que organitza el Jose a La Bisbal. I tot mirant els models de cotxes disponibles al mercat, també em vaig fixant en quins són els models reals dels quals es fan les rèpiques. Això fa que també em comenci a tirar el món del rally, encara que aquí sí que no hi penso entrar.

Últimament m'he comprat el Subaru Imprezza SIMM de Ninco, que és la rèplica del cotxe que feia servir el pilot català Albert Orriols la temporada passada. Aquí us en deixo un vídeo:



Diuen que és un dels millors cotxes relació qualitat/preu per competir en rallys d'slot. La distància entre eixos, l'amplada del xasis, la suspensió independent a les 4 rodes i la tracció 4x4 són elements a favor d'aquest model. Ja veurem si funciona. De moment promet, encara que no el tinc a punt per la cursa de dissabte, en la qual participaré amb el VW Golf Sony per la pista de neu, el Peugeot 307 cc Expert per la pista Off Road i amb el Renault Mégane DTS per la pista de velocitat. Al Golf li he canviat els dos eixos per uns de calibrats i li he incorporat tracció total ProRace, a més d' unes llantes BBS i pneumàtics de tacs. El Peugeot 307 l'he deixat pràcticament de sèrie, només he afegit una politxa de tracció i he posat uns neumàtics més tous per guanyar estabiliat. El Mégane és una bala i li he canviat les rodes de 17 de sèrie per unes de 15 O.Z. per rebaixar el centre de gravetat i guanyar efecte imàn. També he canviat gomes, unes Spirit llises. Ara bé, em conformaria si passés de la primera ronda, perquè el nivell dels participants està pels núvols. El Jordi M, la Fontsanta i la Carme ja em van veure patir en el primer rally ;)

Aquí us deixo un vídeo perquè su feu una idea del què és un rally slot.

Pocs dies després de l'atemptat de l'11-S algú li va dir a Bruce Springsteen: "Et necessitem!". Ell sabia que no se'l necessitava per anara a envair l'Afganistan i l'Irak, sinó per a donar ànims a un país que s'havia acostumat a fer la guerra des del sofà de casa, sense rebre'n mai les conseqüències. Aquelles paraules segur que van sonar com si les digués l'Uncle Sam per reclutar soldats, però el Bruce és un tipus intel.ligent i les va interpretar com un desànim, una falta d'esperança cap al futur. Això el va fer rumiar, conscient que la seva veu és molt respectada als EEUU. El disc The Rising és fruit d'aquesta reflexió. Fins i tot el títol vol trasmetre confiança i la veritat és que aquest és, sense cap mena de dubte, el millor treball de l'etapa més recent del Boss. Les cançons The rising i Waiting on a sunny day són 100% pur Bruce Springsteen, en la línia dels temes del Born in the USA.

Waiting on a sunny day m'agrada especialment perquè aconsegueix allò que es proposa, és a dir, aixecar-nos els ànims encara que el dia sigui gris, perquè ens recorda que tard o d'hora segur que vindrà un dia assolellat :)



Dedicat a l'Eva i el Didac, que no es van perdre l'última visita d'aquest amant de Barcelona ;)

Es diu que la casualitat va voler que un dia quedéssin tancats tots dos sols en un ascensor el Bryan Adams i la Mel C. Ells no es coneixien personalment i l'espera a l'interior de l'ascensor es veu que es va fer molt llarga. No està clar si va haver-hi tema o no ;), perquè això dels ascensors posa molt, ja que l'espai vital es redueix considerablement :), però el que sí es cert és que es van caure molt bé i van sortir d'allà amb la promesa que tan aviat com fos possible farien un duet.

Bryan Adams estava en ple procés d'elaboració del disc On a day like today i no va trigar ni 15 dies en trucar-la. Mel C, que és la més assenyada de les Spice Girls i la que més seroisament s'ha pres la seva carrera musical en solitari, no va dubtar ni un moment i va acceptar encantada. When you're gone és el resultat d'aquella experiència. Vosaltres què creieu, va haver-hi tema o no? ;)



Per cert, pels qui no el conegueu, el Didac té un cert aire a Bryan Adams

De poc m'equivocaria si digués que Withney Houston és la millor cantant pop de tots els temps, o com a mínim dels últims 30 anys. Totes les triunfitas intenten una i una altra vegada versionar les seves cançons, però sense arribar-li mai ni a la sola de les sabates. Que tenen un bon taló, per cert ;) Malgrat tot és una llàstima que persones amb gran èxit com ella no sàpiguen administrar la fama i això les fagi caure en addiccions, depressions i malalties mentals. Com tothom sap, a part del tema drogues, ella pateix la síndrome de Diògenes, que consisteix en acumular brossa a casa i viure entre desperdicis. Sembla que no pugui ser, oi? Ella que podria viure entre el luxe. De totes maneres, ara corren rumors de que s'està recuperant i cal esperar que de cara a finals d'any publiqui un nou disc. Get over it, Whitney! ;)

Mentrestant ens quedem amb el record de la cançó oficial dels Jocs Olímpics de Seul 1988, ara que ja vénen els Jocs de Pekín. A veure quina trunfita ho iguala això, perquè superar-ho és impossible.

La pel.lícula que ja tinc ganes de veure és l'última de Will Smith, Hancock, que s'estrena aquest divendres 11. Segurament ja n'heu sentit a parlar. Em fa gràcia perquè sempre m'he preguntat què passaria de veritat si una ciutat quedés devastada, com passa sovint a les pel.lícules, perquè un super-heroi, fent servir els seus super-poders, salvés un gat de ser atropellat, per exemple. Hancock no és el típic heroi estimat per tothom, sinó tot el contrari. Els efectes colaterals de les seves accions èpiques són fatals, no cau bé a ningú i la justícia el pesegueix per danys i perjudicis. És un outsider amb poders. De fet, la vida quotidiana d'un heroi qualsevol segur que seria així.

Ara només em falta una pel.lícula que m'expliqui d'on treu l'Increíble Hulk els diners per poder estrenar camisa després de cada transformació i com és que no li apreten els pantalons? :)

La primera imatge que tinc de la Marta Sánchez és com a cantant d'Olé Olé. Acabava de substituir a Vicky Larraz i cantava Lili Marlén en un programa de tarda a la tele, crec que era el musical Tocata. En aquell moment se'm van revolucionar la testosterona, perquè havia vist el meu ideal de bellesa femení fet realitat. Era perfecta. Sensual i voluptuosa. Per dir-ho clarament, que bona estava!!! :D Al poc temps es va convertir en un mite sexual i no va trigar en sortir despullada a la revista Interviú, exemplar que, per cert es va esgotar ràpidament :)

Es diu que un periodista que segurament ja la coneixia una mica li va preguntar quan el grup Olé Olé estava ja a punt de separar-se: "Marta, el grupo funciona bien, haceis muchos bolos y la gira va perfecta así que, ¿Qué tal los DIVIDENDOS del grupo?" I ella tota decidida va dir: "Nooo, nada de eso, el grupo no se DIVIDE, por lo menos que yo sepa." Llavors jo ja havia sortit de l'adolescència i començava a arrufar el nas :S

Més tard, ja es va passar amb el "pote" del ros dels cabells i es va començar a recauxutar tot el cos. Es va equivocar, perquè encara no se li estava passant l'arròs, però ja no hi havia res a fer, el mite havia caigut, i jo ja em començava a veure les primeres canes.

Durant l'Eurocopa, li van preguntar què li semblava el paper que estava fent la selecció espanyola i ella va dir tota xula: "Yo no hablo de política en las fiestas fashion". Això només seria coherent si estigués a favor de la selecció catalana, no? :( Actualment la Marta Sánchez forma part del jurat del concurs El Gran Quiz que fan a Cuatro, suposo que l'han posat allà per tenir una friki entre els "cocos" :S

Ella és així de fashion :S


Hi ha un acudit que diu que era una noia molt guapa i que estava boníssima però que mai deia res. De cop se li acosta un tío i diu: "I tu per què no dius mai res?" i ella respon: "¿Pa' qué? ¿Pa' cagal-la???" Doncs això és exactament el que va trencar el mite Marta Sánchez.

Ara, quan la veig, sento el mateix que com si em trobés amb una noia de qui m'hagués enamorat fa molts anys. Desperta nostàlgia, però ja ha perdut tot el seu encant. Venus en quart minvant.