Sapere aude !

Potser només parlo per experiència pròpia, però estar dins del Facebook canvia els nostres hàbits dins de la xarxa. No hi ha dubte de que el Facebook té un gran poder d'atracció, perquè et permet estar en contacte virtual permanent amb tots els amics, però alhora fomenta la mandra i la xafarderia. Una mica d'esbarjo i de cotilleo són molt sans i ens alegren les estones mortes davant del monitor, però això té un risc: que es torni malaltís, que l'hàbit es transformi en vici, i ens prengui el temps de fer altres coses més interessants. M'explicaré:

Molta gent es conforma en penjar quatre fotos i posar quatre dades trivials al perfil del Facebook. Un cop fet això, alguns se'n obliden per sempre i altres ja només es preocupen de buscar "amics" sigui com sigui, per poder-los xafardejar. Jo no sóc ni dels uns ni dels altres, només m'he fet amic de qui realment m'interessava o de qui realment ho és. Al principi tothom diu parides, en plan xat, però això acaba cansant, perquè alguns ja tenim una edat, i ens tornem mandrosos, esperant que algú digui alguna cosa interessant, cosa que poc sovint succeeix. En el meu cas, el Facebook m'ha fet aparcar aquest blog, perquè fer un blog és més laboriós que remenar i dir parides. M'he apalancat perque per fer un blog es necessiten temes que més o menys despertin cert interés i això implica haver de pensar-hi i dedicar-hi una mica de temps. El Facebook, en canvi, no demana cap esforç i això es reflecteix en el resultat.


Reconec que en bona mesura el problema és meu, ja que el meu blog no està dedicat a cap tema en concret i només escric sobre el que em ve de gust, de manera que és molt personal i això pot fer que no sempre sigui atractiu per als qui el llegiu. En aquest senit, el Facebook és una gran competència contra la que no puc lluitar, ni tampoc puc ni vull renunciar, perque ja hi estic enganxat. Però crec que un cop passat l'efecte "joguina nova", cal que ocupi el lloc que li correspon en el nostre temps d'oci a internet.