14 de setembre 2012

10 de setembre 2012




Els entesos en el món del vi parlen principalment de vins negres. Certament, el vi negre és un producte excel·lent que requereix molta més cura en la seva elaboració que no pas un vi blanc. I no només això, sinó que el vi negre té un compost que el vi blanc no té i que és el que el fa interessant per als experts: els tanins.

Podríem dir que els tanins són els signes de distinció del vi negre. Explicar què són requeriria una explicació química que desconec però el que fan és que el vi adquireixi l’astringència, és dir, la sensació de sec, raspós i lleugerament amargant que deixa a la boca. A més a més, són beneficiosos pel sistema cardiovascular, és a dir, fan que el consum moderat de vi sigui saludable.

Fins no fa gaire, encara que sóc de Vilafranca de tota la vida, em pensava que el vi blanc es feia amb raïm blanc a partir de varietats com el macabeu, el parellada, etc. i que el vi negre es feia amb raïm negre, és a dir, amb merlot, ull de llebre, etc.. La meva sorpresa va ser saber que és possible fer vi blanc amb raïm negre. I un dels secrets està un altre cop en els tanins, o en la seva absència en aquest cas.

Ara sé que per fer vi negre cal triturar i deixar la pell i les pellofes del raïm junt amb el most, de manera que al fermentar, s’alliberen els colorants, els aromes i els tanins. El vi rosat seria llavors una mena de vi negre a mig fer. Però per fer vi blanc la pell i les pellofes es separen, de manera que és només el most el responsable de l’aroma i el color. Tanmateix, el vi blanc encara té una oportunitat d’adquirir tanins, o també podríem dir prestigi, si reposa en bóta de fusta, ja que aquesta també n’allibera. 

Però anem en compte! Si ens deixem endur per aquests arguments acabarem dient que el vi negre és més bo que el vi blanc perquè conté més tanins, però això no és cert. Com en tot en la vida la gràcia està en trobar l’equilibri. Un excés de tanins també pot fer el vi desagradable al paladar i deixar-nos la llengua com un esclop.

Jo sóc un gran defensor dels vins blancs perquè si m’agrada el vi i l’he après a apreciar és perquè vaig començar bevent vi blanc. És la millor alternativa al refresc nord-americà perquè qualsevol moment és bo per a una copeta. I això és així precisament per l’absència de tanins, pel seu pas suau per la boca. Un vi blanc jove pot ser molt agradable  i no cal maridar-lo amb res més que amb unes patates xips a l’hora del vermut. En definitiva, estic convençut que en moltes ocasions un vi novell sense pretensions és millor que un vi negre recomanat per algú que ens ha atabalat parlant de tanins.

18 de febrer 2009

L'altre dia fent zapping vaig veure el principi d'un episodi de Los Hombres de Paco. Jo no l'he vist mai ni tampoc em vaig quedar a veure'l, però va començar amb una teoria sobre l'amor d'una niñata d'aquestes que surten a totes les sèries. Parlava de la piràmide de Maslow. Jo no n'havia sentit a parlar d'aquest polièdre fins que l'any passat vaig veure l'anunci de Repsol i, tot i l'ús que se'n fa tant a l'anunci com a la sèrie, és molt interessant revisar la teoria d'Abraham Maslow (1908-1970) per treure'n una reflexió pròpia. Això no ens donarà ingressos a final de mes, però, com a mínim, ens farà veure la crisi d'una altra manera ;)

Segons Maslow, les necessitats humanes s'estructuren jeràrquicament, és a dir, no es pot satisfer una necessitat superior sense abans haver satisfet una necessitat més bàsica. Sobre aquest principi, afirma que tot allò que necessitem pertany a un dels cinc nivells que formen una piràmide imaginària.



A la base, al primer nivell, trobem les necessitats fisiològiques. Primer de tot s'han de satisfer les necessitats del cos, tals com menjar, beure, dormir, ... cagar, ;) I també el sexe, però no en el sentit lúdic o plaent, sinò en tant que mitjà instintiu de preservació de l'espècie :S Del que es tracta aquí és de garantir l'equilibri del cos, la salut.

El segon nivell n'està directament relacionat, ja que un cop assolit el primer nivell, del què es tracta és de conservar-lo. Així doncs, sorgeix la necessitat de seguretat. Ara el que volem és no sentir-nos amenaçats. La necessitat laboral, el tenir una feina, és una necessitat d'aquest tipus, en tant que la feina ens guareix de la por a la pobresa. De la mateixa manera, la salut dels éssers estimats també ens aporta seguretat perquè ens distancia de la por a la pèrdua.

El tercer estadi ja té a veure amb el nostre entorn, és el de les necessitats socials, que sorgeixen de la nostra interacció amb els altres. Cal pertànyer a un grup, sentir-se identificat amb un col·lectiu, sentir afecte, fer amistats i gaudir de l'amor. Aquestes necessitats es satisfan mitjançant les relacions personals, el lleure i la participació ciutadana. Si no es cobreixen, l'individu pateix depressió, ansietat i sentiment de rebuig social.

Ja vora del cim de la piràmide trobem el nivell de l'autoestima. Un cop ja som part d'un grup, del què es tracta és de sentir-nos valorats per nosaltres mateixos dins del grup, que hi som importants, i de confiar en les nostres capacitats. Això ens aporta seguretat a nivell íntim. Formes d'aquesta recerca de seguretat són la recerca de l'ascens professional, de l'èxit social, de la fama i de l'honor.

Però el nivell més important és l'auto-realització. És allò tant difícil de trobar-li el sentit a la pròpia existència, veure que no som un individu més sobre la Terra, sinó que hi tenim una missió única i triada per nosaltres mateixos, personal i intransferible. Els elements bàsics de l'auto-realització són la creativitat (donar noves solucions a nous problemes), l'espontaneïtat (actuar sense prejudicis) i la moralitat (actuar sota un criteri lliure i personal). És en aquest estadi on algú podria afirmar que és feliç.

Un cop coneguda la teoria, podem veure que l'anunci de Repsol no té ni cap ni peus :(

22 de gener 2009


Potser només parlo per experiència pròpia, però estar dins del Facebook canvia els nostres hàbits dins de la xarxa. No hi ha dubte de que el Facebook té un gran poder d'atracció, perquè et permet estar en contacte virtual permanent amb tots els amics, però alhora fomenta la mandra i la xafarderia. Una mica d'esbarjo i de cotilleo són molt sans i ens alegren les estones mortes davant del monitor, però això té un risc: que es torni malaltís, que l'hàbit es transformi en vici, i ens prengui el temps de fer altres coses més interessants. M'explicaré:

Molta gent es conforma en penjar quatre fotos i posar quatre dades trivials al perfil del Facebook. Un cop fet això, alguns se'n obliden per sempre i altres ja només es preocupen de buscar "amics" sigui com sigui, per poder-los xafardejar. Jo no sóc ni dels uns ni dels altres, només m'he fet amic de qui realment m'interessava o de qui realment ho és. Al principi tothom diu parides, en plan xat, però això acaba cansant, perquè alguns ja tenim una edat, i ens tornem mandrosos, esperant que algú digui alguna cosa interessant, cosa que poc sovint succeeix. En el meu cas, el Facebook m'ha fet aparcar aquest blog, perquè fer un blog és més laboriós que remenar i dir parides. M'he apalancat perque per fer un blog es necessiten temes que més o menys despertin cert interés i això implica haver de pensar-hi i dedicar-hi una mica de temps. El Facebook, en canvi, no demana cap esforç i això es reflecteix en el resultat.


Reconec que en bona mesura el problema és meu, ja que el meu blog no està dedicat a cap tema en concret i només escric sobre el que em ve de gust, de manera que és molt personal i això pot fer que no sempre sigui atractiu per als qui el llegiu. En aquest senit, el Facebook és una gran competència contra la que no puc lluitar, ni tampoc puc ni vull renunciar, perque ja hi estic enganxat. Però crec que un cop passat l'efecte "joguina nova", cal que ocupi el lloc que li correspon en el nostre temps d'oci a internet.



18 de gener 2009

Els culés ja som campions d'hivern!!! És veritat que, com diu el Guardiola, encara no hem guanyat res, però això pinta molt però que molt bé. És difícil frenar l'eufòria amb l'espectacle que ofereix el Barça a cada partit trencant records i golejant amb facilitat. Els jugadors estan hiper-motivats i rendeixen tots al 100%. Fins i tot l'Henry s'ha tret anys de sobre!!! I el Dani Alves!!! És el millor lateral dret de tots els temps!!! És una passada veure'ls jugar a tots, sense excepció. Ho haveu vist tots, no? La mare que els va parir!!! ;) Aquest video de l'APM ho resumeix tot.

07 de gener 2009

El projecte Playing for Change pretén crear escoles de música als barris marginals de ciutats de tot el món, per tal que la música sigui l'instrument de transformació social, o sigui, que la música sigui el que fagi sentir vives a persones excloses socialment i que, per tant, siguin conscients de que formen part d'un col·lectiu. La música té realment aquest poder que no tenen ni la política ni la religió.

Podriem dir que es tracta de canviar el món a través de la música. Això em recorda aquell vell somni del Live Aid de 1985. Però ara les grans estrelles com Dire Straits, U2, Madonna etc. no pugen a l'escenari, perquè aquest projecte va més enllà, va destinat directament a l'ajuda dels més desfavorits i ells en són els protagonistes.

En aquest vídeo, encara que sigui a l'estil de We are the world, no hi ha famosos, sinó persones anònimes, músics que no saben res de drets d'autor ni de royalties, perquè no actuen en grans estadis, sinó al carrer, allà on de debò es toca amb el cor. L'enregistrament del clàssic de Ben E. King s'ha fet en diferents llocs del món i els músics no s'han reunit mai. S'han gravat independenment i després se n'ha fet un muntage fantàstic. Disfruteu-lo ... When the night has come and the land is dark .... ;)


30 de desembre 2008


Vull aprofitar també aquest espai per desitjar-vos a tots un bon any 2009. Totes les previsons diuen que aquest serà molt xungo i que ho passarem malament per culpa de la maleïda crisi, però no ens desesperem abans d'hora. De moment celebrem-ho amb un somriure, perquè jo no oblido que encetem un any més per compartir amb els amics i els familiars, i que seràn ells - vosaltres ;) - qui faran que aquest sigui un gran any.

Fem que el 2009 sigui l'any de la nostra vida!!! ;)

21 de desembre 2008

Ron Sexsmith és un cantautor canadenc que fa un parell de setmanes va actuar a Barcelona tot i que és gairebé desconegut entre nosaltres. No perquè sigui un principiant, ja que va gravar el seu primer disc l'any 1991, sinó potser perquè encara no ha connectat amb el gran públic. Tot i que en els seus últims discs s'acosta al pop, ell vol seguir sent un cantautor de folk. Amb la seva manera de fer s'ha guanyat l'admiració de gent com Elvis Costello, Radiohead, Elton John, Paul McCartney i, sobretot de Chris Martin, que col.labora en aqeust tema, inclos en el disc Cobblestone Runway (2002). Segurament el de Coldplay en va prendre bons apunts ;)


17 de desembre 2008


Doncs sí, contra tot pronòstic, dissabte passat vaig assolir el primer lloc de la categoria Amateur a la Bisbal. La veritat és que no pensava guanyar, perquè no vaig anar a arriscar en cap moment. Fidel a la meva tàctica conservadora, vaig córrer amb l'únic objectiu de no sortir-me de la pista i això va donar un gran resultat. Però jo no estava tant tranquil com tothom deia. La Carme, el Jordi i la Fontsanta poden donar fe que tenia les mans glaçades i la cara bullint dels nervis que passava per dins ;P

El cotxe que portava, un Subaru Impreza SIMM de Ninco, ja fa molt temps que el tenia a punt. Aquí us detallo la preparació:

- Eixos calibrats Ninco (amb els de serie també hagués anat bé)
- Joc de polixes 4x4 addicionals (per aconseguir una tracció més repartida)
- Gomes tensores vermelles (tensen més que les negres)
- Llantes de plàstic Oz de 15" de Ninco (les meves preferides -barates i eficients-)
- Pneumàtics de perfil baix Team Slot al davant
- Pneumàtics de tres ratlles PKS al darrere
- Suspensió mitja al davant (blava)
- Suspensió dura al darrere (groga)
- Motor NC-5 encintat i engreixat (sense rodatge, de sèrie ja era molt fi)
- Carrosseria aixamplada (a base de secador, per millorar la basculació)
- Guia llimada (sobretot per no tenir problemes a les pistes Scalextric)


En general és un cotxe que dóna molta confiança i es pot conduir apurant al límit. Té tendència a culejar, perquè és un cotxe llarg, però la seva distància entre eixos el fa estable, doncs avisa derrapant molt abans de marxar de la pista, de manera que és fàcil de controlar si es porta un bon ritme de carrera, sense córrer riscos. Segurament amb una conducció més agosarada hauria pogut acostar-me als temps que van fer els participants Pro, perquè el cotxe m'ho hagués permès, però no em vaig atrevir. Sé que les properes curses no seran fàcils, poc a poc hauré d'anar millorant la meva tècnica de conducció i arriscar a les corbes per anar esgarrapant segons al crono. De fet, això és el que em motiva en vistes a l'any que ve i el que fa que aquest hobby em segueixi apassionant :D

Més info al blog del Jose: http://bislotracing.blogspot.com/


11 de desembre 2008

Joe Satriani ha demandat als Coldplay per plagi. La polèmica està servida! El guitarrista nord-americà diu que la partitura i la progressió d'acords del tema Viva la vida, inclosa en l'últim disc de la banda de Chris Martin Viva la vida or death and all his friends, inclou "porcions originals substancials" de la seva cançó instrumental If I could fly, que apareixia en el seu disc Is there love in space? (2004). Per això, Satriani demana una indemnització i tots els beneficis que es derivin dels drets d'autor de la cançó, ja que està editada sense el seu permís i sota l'autoria dels quatre membres de Coldplay.

La veritat és que els temes s'assemblen sospitosament i Chris Martin diu que és cert, que les cançons s'assemblen molt, però que en cap cas ha copiat perquè no havia sentit abans el disc de Satriani. De fet, jo em crec al marit de la Paltrow, perquè també podria ser que l'hagués sentit per casualiat o inconscientment en algún lloc, sense prestar-ne atenció i que després aquell flash es convertís en partitura.

Vull pensar que no és un plagi, perquè si de veritat ho és, Chris Martin i companyia són una mica curtets, perquè Joe Satriani és un guitarrista molt conegut i el tema només té quatre anys d'antiguitat. Suposo que si algú no té idees i es posa a copiar, el que fa és rebuscar una mica més en artistes poc coneguts i cançons molt més antigues. D'aquesta manera, és molt més difícil que t'arribin a pillar. És com les tesis doctorals. En els meus temps a la uni corrien rumors de que hi havia tràfic de tesis australianes. I llavors no hi havia internet... :S

La prova del delicte



La genialitat de Joe Satriani. El tema és fantàstic. Uns solos brutals



Una gran cançó de Coldplay. Això no es pot negar