Sapere aude !

El Ramon diu que el So far away dels Dire Straits li recorda aquelles tardes d'estiu de la nostra adolescència als autos de choque de Segur de Calafell. Ara allà només hi ha un bloc de ciment :( A mi la cançó que em recorda aquella època és Self Control. És una mica més antiga però recordo que la posaven molt. Llavors era el temps també en que el Didac estava enganxat a l'Spaghetti Disco i estava pendent de les novetats d'importació. Sí, sí, el sumo sacerdote del knopflerisme també té un passat ;)

A cal Carnisser Nou estan d'enhorabona! :) El Salvador i la Neus ja son pares !!! Avui a la tarda m'ha trucat el Salvador per donar-me aquesta agradable notícia. Ahir diumenge 27 d'abril, dia de la mare de Déu de Montserrat, va venir al món a l'Hospital Sant Camil de Sant Pere de Ribes (ribetà 100%) a les 17:35 h un nen que es dirà Salvador, com ja és tradició familiar, encara que el coneixerem com a Vador. El part de la Neus va anar bé però van haver-li de fer la cesàrea. Ara mare i fill reposen a l'hospital a l'espera de rebre l'alta, possiblement divendres. Molta felicitat a la nova família!!! Per cert, els apaians ens haruiem de posar d'acord per organitzar els torns de visites ;)

El heavy light va ser un gènere incomprès. I amb raó, perquè no va acabar de trobar el seu públic i l'estil molestava molt als heavys autèntics. Passats els anys val la pena tornar a escoltar grups com Europe o Poison per adonar-nos que oferien bones composicions i que eren bons instrumentistes. Mes enllà de la pinta monyes, hi ha bons musics que fan una bona feina. Eren només productes comercials i aquest va ser el seu pròpi error. Volien l'èxit fàcil que els oferien les discogràfiques i després no es van saber reciclar. Al principi els Bon Jovi estaven dins d'aquesta moguda però en van saber sortir a temps. Malgrat tot, penso que els Poison eren fins i tot millors.

El periodista Leo Vidal rep un encàrrec d'un antiquari jueu que viu a Girona. Unes cartes de Carl Gustav Jung, deixeble de Freud, han desaparegut. En elles hi ha la informació necessària per a predir l'apoclispi i això en mans de fanàtics pot ser molt perillós. A Girona comença una investigació que durà al protagonista per tota Europa seguint la pista de les cartes.
Aquest és l'argument de La Profecia 2013 de Francesc Miralles, el llibre que em va regalar la Carme per Sant Jordi. Té molt bona pinta i ja l'he començat a devorar. Enganxa des de la primera pàgina. De moment em recorda l'estil de Dan Brown al Código da Vinci, o a Ángels i dimonis, que a mi particularment em va agradar més.

El Jordi Masana és un expert en jocs de taula i sovint ens sorprèn amb un de nou. Un dels que més m'ha atrapat últimament és el Bang!, perque és molt senzill, dinàmic i addictiu. Es tracta d'un joc de cartes que a primera vista pot semblar pesat perque cal aprendre'n la mecànica, però un cop hi jugues ja només trobes a faltar el barret al cap i la pistola penjada de la cintura :). Armes, indis, cavalls, diligències, trets a boca de canó, duels, cops de puny, tequila i dinamita, entre altres coses típiques de l'oest, es poden trobar el sheriff, el seu ajudant, els forajidos i el renegado enmig de la seva arriscada missió. Compte, perque la Carme és una despietada renegada, el Jordi és forajido sense escrúpols, el Johnny un ajudant sigilós del sheriff i la Fontsanta una sheriff que no dubta en fer respectar la llei en tot moment. Aquest lloc no és prou gran per a tots dos, foraster! ;)

Ha arribat l'hora de fotre una mica de canya a les sis cordes. Eric Clapton formant part de Cream al 1968 amb un tema clàssic del bluesman Robert Johnson. "Clapton is God" escrivien llavors els grafiteros a Londres. I no és per menys.

Fa uns dies el Dani em demanava que posés el vídeo de With or without you de U2 perque l'havia marcat molt en la seva adolescència. No només a ell, oi? És un tema fantàstic que tots tenim a la memòria però personalment ara em ve més de gust escoltar One, un tema que jo diría que el recorda molt. U2 no és una de les meves bandes favorites, però sí trobo molt bons molts dels seus èxits, com per exemple aquest.

Tots hem jugat alguna vegada a aquest joc d'atzar senzill i infantil.
Però hi ha un institut d'investigació nord-americà que se l'ha pres molt seriosament, en tant que es tracta d'un sistema combinatori on hi intervenen tant les matemàtiques com la psicologia.
De les conclusions de l'estudi se'n desprenen tres normes bàsiques que, a la pràctica, ens haurien d'ajudar a guanyar gairebé sempre.
Són les següents:

1. No començar mai amb pedra: Tendim a pensar que la pedra és l'element més poderós del joc, però de fet tots tres tenen el mateix poder.
2. Una possible tàctica és anunciar la jugada que farem amb antelació i dir la veritat. Dir la veritat desconcerta el rival, perque el més segur és que no se'n refïi i caigui així en el seu pròpi parany.
3. Si el joc està arribant al final i malgrat les normes 1 i 2 estem a punt de perdre, treure paper, perque no és l'element dèbil que el que va guanyant s'imagina, pel mateix motiu de la primera norma.

He llegit el comentari del Ramon a la meva entrada sobre el concert del Mark Knopfler i potser te una part de raó. Ell ja no és el mateix ni nosaltres tampoc. I tothom té dret a evolucionar cap a on li vingui de gust. També és veritat que no tot el que porta el nom Dire Straits és genial, ni tots els temes en solitari son un desastre. Sóc de la opinió que de tots els discs en solitari del Knopfler en sortiria un de molt bò que podria portar dignament el nom de Dire Straits. Un d'aquests temes hauria de ser forçosament Darling Pretty.

Jo em vaig negar a anar al concert del Mark Knopfler, però el Didac i el Ramon encara creuen que es tracta d'una estrella del rock. Això és, si més no, el que es desprèn de les seves crítiques. Pobrets nostàlgics! ;)

Ramon:

En general molt be, millor que el del 2005: El so molt be, instrumentalment perfecte i el Knopfler cada dia cantant "menys malament". Va durar 2 hores i 5 minuts (una mica justet per el preu) i va començar amb puntualitat anglesa (uy!, perdo, escocesa). En general un concert no pensat per fer aixecar al públic del seient si no més aviat per escoltar assentat (no hi havia localitats de peu). Tot i això el concert va tenir moments apoteòsics ("Sultans", "Telegraph road" i "Speedway at nazareth" (amb diferència els tres millors finals de cançó del concert, en especial les dues últimes ... cada dia tinc més preferència per "Telegraph road" per sobre del "Sultans" i cada dia m'agrada més el final del "Speedway") y la recuperació del final "Going Home" (aparcant aquell final més apalancat del "Whistle theme")

A destacar que ja s'ha tret de sobre, per fi (segons la meva opinió), les "Walk of like" i "Money for nothing" i no va tocar cap del "Communiqué" ni del "On every street", però en canvi en va tocar 4 del Ragpicker's dream (que com a disc no soporto).

A part d'això, crec que s'entesta a tocar cançons que no funcionen massa be en concert (tot i ser molt i molt bones) com per exemple el "Sailing to philadelphia" o "Fish and the bird" i en canvi d'altres que podrien funcionar com "Silvertown", ...etc no les toca.


Cançons disc a disc:

Del Dire Straits només va tocar "Sultans of swing" com ja ens té acostumats: El "Sultans" fantàstic (la versió bàsica més el solo de guitarra enganxat al final). De tota manera crec que el "Sultans" va quedar desubicat dins el marc del concert (el va tocar a la primera part del concert en mig de la "zona" més country i trobo que anava millor en la part final).

Del Making Movies només va tocar el "Romeo And Juliet", com sempre molt be, però que començo a preveure que serà de les properes a caure del repertori (ja que no acaba d'aportar res nou i a perdut molt amb respecte a les versions que feia amb els Dire Straits quan portava a un saxofonista a la banda).

Del Love over Gold només va tocar "Telegraph road". En aquest cas ha caigut el "Private Investigation", però no es nota (tot i que la podria tocar perfectament en comptes de qualsevol de les del Ragpicker's).

Del Brothers in arms va tocar "Brothers in Arms": fantàstica i "So far away" que no em va acabar de fer el pes (li falta algo en concert, algún toc que no li acaba de donar).

Del Golden Heart només va tocar el "Cannibals", un bon substitut del Walk of life, tot i que del Golden jo preferiria que toques el "Done with Bonapart", el "Darling Pretty" o el Rüdiguer que han caigut del repertori. El Cannibals va ser la primera del concert tot i que trobo que hauria de començar amb una més potent (en anteriors concerts havia començat sempre amb algo potent: Ride across the river, Calling elvis, cap d'elles en el repertori, o fins i tot el Why eye man).

Del Sailing to Philadelphia va tocar un "What it is" en versió més lenta (molt bona), el "Sailing to Philadelphia" que segueixo pensant que no acaba d'enganxar en concert, i la brutal "Speedway at Nazareth" que cada dia m'agrada més (quin final més espectacular).

Del "Ragpicker's dream." en va tocar 4. El Ragpicker's és un disc que detesto com a disc però en canvi en concert no va desentonar: Una gran "Why Aye Man" amb gran solol final i dos versions boníssimes de "Marbletown" i "Hill farmer blues", més la "Daddys gone to Knoxvile" que no m'agrada gens però que va donar joc en concert a fer participar a la banda de manera especial.

Del Shangril.la va tocar "Our Shangril.la" i ens va regalar "Postcards from Paraguay" ... molt maques. Segueixo no entenent per que no toca "The Trawlerman's Song", que per mi és de les seves millors en solitari.

Del últim només en va tocar dos (el single "True love will never fade" i el "the fish and the bird"). Jo personalment hagués preferit la "Scaffolders wife" (una de les meves preferides del disc).


Didac:

eiii, ja saps, si deixes la feina de la UOC, cap a
crític musical jajaja
A mi em va encantar. El só, perfecte !!! Tot i que
les crítiques diuen que el so era dolentíssim.
Els laterals del Sant Jordi té això si no portes un
equip adecuat. I aquest Knopfler, no va sobrat.
Cançons? Telegraphhhhhhhhh Roaddddddd !!!!!
Tot i que la fa més lenta , es que no té preu.
Deu meu !!!
Bé, el Speedway Hill Farmer's Blues, Brothers. Going Home, Sultans. Que he
de dir... IMPRESSIONANT !!!
Em va sorpendre molt el Marbletown, el Paraguai i el
Daddy gone's to Knoxville o com es digui ;-)
Saliling, Shangri-la són cançons que no m'agraden
excessivament, però en directe sóna com els
àngels ;-)
Bé, el Mestre segueix complint les meves expectatives !!!
Tot i que preferiria el Six Blade Knife i el Portobello jejeje
Salut i Records !!


Rèplica del Ramon:

Coincideixo, tot i que amb el sailing i amb el shangrila em passa a l'inrevés. M'encanten però en concert no m'enganxen gens.
I els crítics que diuen que el so no estava be segurament no estaven assentats en la meva zona: On era jo el so era EXCEPCIONAL i la guitarra del mestre sonava MOLT BE!!!!!!! els finals dels sultans, telegraph i speedway IMPAGABLES! Tot i que estem d'acord: Telegraph!!!!!!!!!!!!!!

Per cert, sobre el que parlavem ahir: La meva preferida del Kill to get Crisom és la segona (Scaffolder's Wife) i em vaig confondre respecte a Hill Farmer Blues i Marbletown (precisament són les que m'agraden del odiat Ragpicker's)

Per mi també segueix acomplint expectatives i per tant el següent hi continuaré anat.

El dia 2 d'abril va pujar a l'escenari del Palau Sant Jordi l'ex-líder dels Dire Straits. O més ben dit el fòssil del que va ser el meu heroi musical de l'adolescència. Ja no queda res d'aquell que em va despertar el gust per la guitarra elèctrica, que em feia vibrar tot el cos cada cop que sentia allò de "Thank youuuuu-u!!!". Per si fos poc, el riff del Money for Nothing ja només és un record. Record que, per cert, torno a reviure cada cop que em sona el mòbil. Davant de tanta decadència ja no em queden ni ganes de sentir el nou disc i molt menys d'anar a veure el des-concert d'un cadàver musical. No m'interessa l'arqueologia, jo preferixo la història. M'estimo més recordar-lo amb la cinta al cap en aquella interpretació irrepetible del So far away a Sidney al 1986. Mark Knopfler ha mort! Visca els Dire Straits!