22 de gener 2009


Potser només parlo per experiència pròpia, però estar dins del Facebook canvia els nostres hàbits dins de la xarxa. No hi ha dubte de que el Facebook té un gran poder d'atracció, perquè et permet estar en contacte virtual permanent amb tots els amics, però alhora fomenta la mandra i la xafarderia. Una mica d'esbarjo i de cotilleo són molt sans i ens alegren les estones mortes davant del monitor, però això té un risc: que es torni malaltís, que l'hàbit es transformi en vici, i ens prengui el temps de fer altres coses més interessants. M'explicaré:

Molta gent es conforma en penjar quatre fotos i posar quatre dades trivials al perfil del Facebook. Un cop fet això, alguns se'n obliden per sempre i altres ja només es preocupen de buscar "amics" sigui com sigui, per poder-los xafardejar. Jo no sóc ni dels uns ni dels altres, només m'he fet amic de qui realment m'interessava o de qui realment ho és. Al principi tothom diu parides, en plan xat, però això acaba cansant, perquè alguns ja tenim una edat, i ens tornem mandrosos, esperant que algú digui alguna cosa interessant, cosa que poc sovint succeeix. En el meu cas, el Facebook m'ha fet aparcar aquest blog, perquè fer un blog és més laboriós que remenar i dir parides. M'he apalancat perque per fer un blog es necessiten temes que més o menys despertin cert interés i això implica haver de pensar-hi i dedicar-hi una mica de temps. El Facebook, en canvi, no demana cap esforç i això es reflecteix en el resultat.


Reconec que en bona mesura el problema és meu, ja que el meu blog no està dedicat a cap tema en concret i només escric sobre el que em ve de gust, de manera que és molt personal i això pot fer que no sempre sigui atractiu per als qui el llegiu. En aquest senit, el Facebook és una gran competència contra la que no puc lluitar, ni tampoc puc ni vull renunciar, perque ja hi estic enganxat. Però crec que un cop passat l'efecte "joguina nova", cal que ocupi el lloc que li correspon en el nostre temps d'oci a internet.



18 de gener 2009

Els culés ja som campions d'hivern!!! És veritat que, com diu el Guardiola, encara no hem guanyat res, però això pinta molt però que molt bé. És difícil frenar l'eufòria amb l'espectacle que ofereix el Barça a cada partit trencant records i golejant amb facilitat. Els jugadors estan hiper-motivats i rendeixen tots al 100%. Fins i tot l'Henry s'ha tret anys de sobre!!! I el Dani Alves!!! És el millor lateral dret de tots els temps!!! És una passada veure'ls jugar a tots, sense excepció. Ho haveu vist tots, no? La mare que els va parir!!! ;) Aquest video de l'APM ho resumeix tot.

07 de gener 2009

El projecte Playing for Change pretén crear escoles de música als barris marginals de ciutats de tot el món, per tal que la música sigui l'instrument de transformació social, o sigui, que la música sigui el que fagi sentir vives a persones excloses socialment i que, per tant, siguin conscients de que formen part d'un col·lectiu. La música té realment aquest poder que no tenen ni la política ni la religió.

Podriem dir que es tracta de canviar el món a través de la música. Això em recorda aquell vell somni del Live Aid de 1985. Però ara les grans estrelles com Dire Straits, U2, Madonna etc. no pugen a l'escenari, perquè aquest projecte va més enllà, va destinat directament a l'ajuda dels més desfavorits i ells en són els protagonistes.

En aquest vídeo, encara que sigui a l'estil de We are the world, no hi ha famosos, sinó persones anònimes, músics que no saben res de drets d'autor ni de royalties, perquè no actuen en grans estadis, sinó al carrer, allà on de debò es toca amb el cor. L'enregistrament del clàssic de Ben E. King s'ha fet en diferents llocs del món i els músics no s'han reunit mai. S'han gravat independenment i després se n'ha fet un muntage fantàstic. Disfruteu-lo ... When the night has come and the land is dark .... ;)