Sapere aude !

Fa molta gràcia el personatge de Franco del Polònia, que interpreta el genial Manel Lucas, que per cert ja no surt tan com abans, doncs segons diu el Toni Soler, es vol evitar que la simaptia per la caricatura arribi a donar una imatge amable del dicatador. Però el que no fa tanta gràcia és que ja som al 20-N, la data de la mort del Caudillo, data que cada any ens ha de servir per recordar tot el mal que va fer, per tal de silenciar les veus dels qui encara li fan homenatges al Valle de los Caídos, perque encara en queden d'aquells que diuen allò de "con Franco esto no pasaba" o "con Franco íbamos mejor" darrere unes ulleres fosques, amb bigotet retallat i amb el cabell greixós pentinat endarrere, mentres els seus fills es rapen el cap, ensenyen el drap del pollastre, alcen la mà dreta i criden consignes feixistes que ni tan sols entenen.

Diguem no, una altra vegada! Una bona manera de reutjar aquest pensament retrògrad és a través de la música. La cançó que us proposo de The Clash no és molt coneguda però es troba inclosa en el seu disc més famós, London Calling, de 1979. Llavors aquí encara ningú s'atrevia a parlar gaire, però tot el món ja veia el que era evident. Ah! I no feia falta un juez Garzón per dir-nos el que ja sabem.

Keane presenta aquest diumenge a Razzmatazz el tercer disc de la seva carrera. La curta història d'aquest grup és realment curiosa. El seu primer disc va reventar les llistes d'èxits, un munt de cançons d'aquell Hopes and Fears (2004) van ser número 1: Everybody's changing, Somewhere only we know i This is the last time sonaven per tot arreu. El seu so era realment sorprenent i les melodies eren molt encertades, de manera que eren capaços de satisfer un ampli ventall de gustos musicals: des de la pija adolescent a l'snob alternatiu.

A més a més, ells mateixos es presentaven com un nou tipus de banda de pop, sense guitarres, només amb teclats, veu i bateria. Segons ells, les guitarres -l'element més representatiu del rock- ja no són necessàries. Com a mínim llavors eren innovadors i aquest primer CD és un bon disc, malgrat tot. Però després d'allò, res de bo. El segon disc, Under the iron sea (2006), ja no aportava res i ni es va sentir. El cantant, Tom Chaplin, va caure en les drogues, segurament al no saber assumir l'èxit i el fracàs en tant poc temps. Ara tornen amb un nou disc, Perfect Symmetry, amb el cantant recuperat, o això diuen. Sigui com sigui, es fa difícil pensar que Keane torni a ser aquell grup d'èxit de va ser fa quatre anys. Ja ho deien ells: Everybody's changing

1.a Cuando alguien pregunta para qué sirve la filosofía, la respuesta debe ser agresiva ya que la pregunta se tiene por irónica y mordaz. La filosofía no sirve ni al Estado ni a la Iglesia, que tienen otras preocupaciones. No sirve a ningún poder establecido. La filosofía sirve para entristecer. Una filosofía que no entristece o no contraría a nadie no es una filosofía. Sirve para detestar la estupidez, hace de la estupidez una cosa vergonzosa. Sólo tiene este uso: denunciar la bajeza del pensamiento bajo todas sus formas. ¿Existe alguna disciplina, fuera de la filosofía, que se proponga la crítica de todas las mixtificaciones sea cual sea su origen y su fin? Denunciar todas las ficciones sin las que las fuerzas reactivas no podrían prevalecer. Denunciar en la mixtificación esta mezcla de bajeza y estupidez que forma también la asombrosa complicidad de las víctimas y de los autores. En fin, hacer del pensamiento algo agresivo y afirmativo.

1.b Hacer hombres libres, es decir, hombres que no confundan los fines de la cultura con el provecho del Estado, la moral o la religión. Combatir el resentimiento, la mala conciencia, que ocupan el lugar del pensamiento. Vencer lo negativo y sus falsos prestigios. ¿Quién, a excepción de la filosofía, se interesa por todo esto? La filosofía como crítica nos dice lo más positivo de sí misma: empresa de desmixtificación. Y, a este respecto, que nadie se atreva a proclamar el fracaso de la filosofía. Por muy grandes que sean, la estupidez y la bajeza serían aún mayores si no subsistiera un poco de filosofía que, en cada época, les impide ir todo lo lejos que querrían, que respectivamente les prohíbe, aunque sólo sea por el qué dirán, ser todo lo estúpida y lo baja que cada una por su cuenta desearía. No les son permitidos ciertos excesos, pero ¿quién, excepto la filosofía, se los prohíbe? ¿quién les obliga a enmascararse, a adoptar aires nobles e inteligentes, aires de pensador? Ciertamente existe una mixtificación específicamente filosófica; la imagen dogmática del pensamiento y la caricatura de la crítica lo demuestran.

Gilles Deleuze, "Nietzsche y la filosofía", III, 15: "Nueva imagen del pensamiento" Ed. Anagrama, Barcelona, 1971.