Sapere aude !

Keane presenta aquest diumenge a Razzmatazz el tercer disc de la seva carrera. La curta història d'aquest grup és realment curiosa. El seu primer disc va reventar les llistes d'èxits, un munt de cançons d'aquell Hopes and Fears (2004) van ser número 1: Everybody's changing, Somewhere only we know i This is the last time sonaven per tot arreu. El seu so era realment sorprenent i les melodies eren molt encertades, de manera que eren capaços de satisfer un ampli ventall de gustos musicals: des de la pija adolescent a l'snob alternatiu.

A més a més, ells mateixos es presentaven com un nou tipus de banda de pop, sense guitarres, només amb teclats, veu i bateria. Segons ells, les guitarres -l'element més representatiu del rock- ja no són necessàries. Com a mínim llavors eren innovadors i aquest primer CD és un bon disc, malgrat tot. Però després d'allò, res de bo. El segon disc, Under the iron sea (2006), ja no aportava res i ni es va sentir. El cantant, Tom Chaplin, va caure en les drogues, segurament al no saber assumir l'èxit i el fracàs en tant poc temps. Ara tornen amb un nou disc, Perfect Symmetry, amb el cantant recuperat, o això diuen. Sigui com sigui, es fa difícil pensar que Keane torni a ser aquell grup d'èxit de va ser fa quatre anys. Ja ho deien ells: Everybody's changing