Sapere aude !

L'altre dia fent zapping vaig veure el principi d'un episodi de Los Hombres de Paco. Jo no l'he vist mai ni tampoc em vaig quedar a veure'l, però va començar amb una teoria sobre l'amor d'una niñata d'aquestes que surten a totes les sèries. Parlava de la piràmide de Maslow. Jo no n'havia sentit a parlar d'aquest polièdre fins que l'any passat vaig veure l'anunci de Repsol i, tot i l'ús que se'n fa tant a l'anunci com a la sèrie, és molt interessant revisar la teoria d'Abraham Maslow (1908-1970) per treure'n una reflexió pròpia. Això no ens donarà ingressos a final de mes, però, com a mínim, ens farà veure la crisi d'una altra manera ;)

Segons Maslow, les necessitats humanes s'estructuren jeràrquicament, és a dir, no es pot satisfer una necessitat superior sense abans haver satisfet una necessitat més bàsica. Sobre aquest principi, afirma que tot allò que necessitem pertany a un dels cinc nivells que formen una piràmide imaginària.



A la base, al primer nivell, trobem les necessitats fisiològiques. Primer de tot s'han de satisfer les necessitats del cos, tals com menjar, beure, dormir, ... cagar, ;) I també el sexe, però no en el sentit lúdic o plaent, sinò en tant que mitjà instintiu de preservació de l'espècie :S Del que es tracta aquí és de garantir l'equilibri del cos, la salut.

El segon nivell n'està directament relacionat, ja que un cop assolit el primer nivell, del què es tracta és de conservar-lo. Així doncs, sorgeix la necessitat de seguretat. Ara el que volem és no sentir-nos amenaçats. La necessitat laboral, el tenir una feina, és una necessitat d'aquest tipus, en tant que la feina ens guareix de la por a la pobresa. De la mateixa manera, la salut dels éssers estimats també ens aporta seguretat perquè ens distancia de la por a la pèrdua.

El tercer estadi ja té a veure amb el nostre entorn, és el de les necessitats socials, que sorgeixen de la nostra interacció amb els altres. Cal pertànyer a un grup, sentir-se identificat amb un col·lectiu, sentir afecte, fer amistats i gaudir de l'amor. Aquestes necessitats es satisfan mitjançant les relacions personals, el lleure i la participació ciutadana. Si no es cobreixen, l'individu pateix depressió, ansietat i sentiment de rebuig social.

Ja vora del cim de la piràmide trobem el nivell de l'autoestima. Un cop ja som part d'un grup, del què es tracta és de sentir-nos valorats per nosaltres mateixos dins del grup, que hi som importants, i de confiar en les nostres capacitats. Això ens aporta seguretat a nivell íntim. Formes d'aquesta recerca de seguretat són la recerca de l'ascens professional, de l'èxit social, de la fama i de l'honor.

Però el nivell més important és l'auto-realització. És allò tant difícil de trobar-li el sentit a la pròpia existència, veure que no som un individu més sobre la Terra, sinó que hi tenim una missió única i triada per nosaltres mateixos, personal i intransferible. Els elements bàsics de l'auto-realització són la creativitat (donar noves solucions a nous problemes), l'espontaneïtat (actuar sense prejudicis) i la moralitat (actuar sota un criteri lliure i personal). És en aquest estadi on algú podria afirmar que és feliç.

Un cop coneguda la teoria, podem veure que l'anunci de Repsol no té ni cap ni peus :(

Els culés ja som campions d'hivern!!! És veritat que, com diu el Guardiola, encara no hem guanyat res, però això pinta molt però que molt bé. És difícil frenar l'eufòria amb l'espectacle que ofereix el Barça a cada partit trencant records i golejant amb facilitat. Els jugadors estan hiper-motivats i rendeixen tots al 100%. Fins i tot l'Henry s'ha tret anys de sobre!!! I el Dani Alves!!! És el millor lateral dret de tots els temps!!! És una passada veure'ls jugar a tots, sense excepció. Ho haveu vist tots, no? La mare que els va parir!!! ;) Aquest video de l'APM ho resumeix tot.

Vull aprofitar també aquest espai per desitjar-vos a tots un bon any 2009. Totes les previsons diuen que aquest serà molt xungo i que ho passarem malament per culpa de la maleïda crisi, però no ens desesperem abans d'hora. De moment celebrem-ho amb un somriure, perquè jo no oblido que encetem un any més per compartir amb els amics i els familiars, i que seràn ells - vosaltres ;) - qui faran que aquest sigui un gran any.

Fem que el 2009 sigui l'any de la nostra vida!!! ;)

Ron Sexsmith és un cantautor canadenc que fa un parell de setmanes va actuar a Barcelona tot i que és gairebé desconegut entre nosaltres. No perquè sigui un principiant, ja que va gravar el seu primer disc l'any 1991, sinó potser perquè encara no ha connectat amb el gran públic. Tot i que en els seus últims discs s'acosta al pop, ell vol seguir sent un cantautor de folk. Amb la seva manera de fer s'ha guanyat l'admiració de gent com Elvis Costello, Radiohead, Elton John, Paul McCartney i, sobretot de Chris Martin, que col.labora en aqeust tema, inclos en el disc Cobblestone Runway (2002). Segurament el de Coldplay en va prendre bons apunts ;)