23 de juliol 2008

Bruce Springsteen - Waiting on a sunny day

a dimecres, de juliol 23, 2008

Pocs dies després de l'atemptat de l'11-S algú li va dir a Bruce Springsteen: "Et necessitem!". Ell sabia que no se'l necessitava per anara a envair l'Afganistan i l'Irak, sinó per a donar ànims a un país que s'havia acostumat a fer la guerra des del sofà de casa, sense rebre'n mai les conseqüències. Aquelles paraules segur que van sonar com si les digués l'Uncle Sam per reclutar soldats, però el Bruce és un tipus intel.ligent i les va interpretar com un desànim, una falta d'esperança cap al futur. Això el va fer rumiar, conscient que la seva veu és molt respectada als EEUU. El disc The Rising és fruit d'aquesta reflexió. Fins i tot el títol vol trasmetre confiança i la veritat és que aquest és, sense cap mena de dubte, el millor treball de l'etapa més recent del Boss. Les cançons The rising i Waiting on a sunny day són 100% pur Bruce Springsteen, en la línia dels temes del Born in the USA.

Waiting on a sunny day m'agrada especialment perquè aconsegueix allò que es proposa, és a dir, aixecar-nos els ànims encara que el dia sigui gris, perquè ens recorda que tard o d'hora segur que vindrà un dia assolellat :)



Dedicat a l'Eva i el Didac, que no es van perdre l'última visita d'aquest amant de Barcelona ;)

 

Etiquetes:

3 Comments:

  1. Unknown said...
    23 de juliol del 2008, a les 18:12  
    Hola Lluís. Moltes gràcies per la dedicatòria. Només dir que el Bruce no és, com sabeu un dels meus preferits. Vaig anar al Camp Nou a l'any 88 (Recordes Lluís? ) i vam flipar.El Bruce a tope amb 38 anys, més o menys com nosaltres ara i amb la Patty com a nova parella que el feia anar a tope. 4 hores de concert, un Born in the USA, un WAR un The River impressionant. El Twist and Shout clamorós després de més de 3 hores de concert. Doncs bé, després de 20 anys, sempre m'havia negat a tornar a un concert seu, doncs pensava que no seria el mateix, a més molta gent ho deia i ... una altra vegada al camp del Barça... 20 anys de diferència... els meus grans dubtes de si valia la pena esborrar la imatge d'aquell dia per una altra de pitjor... i senyors: IMPRESSIONANT. Quin concert!!!! Com pot ser que amb la mateixa edat que molts dels nostres ídols faci encara el que va fer aquest cap de setmana. Rock pur, sentiment, catalanisme. Senyors, esperaré fins el proper concert al camp del Barça!!! Encara que passin 20 anys més.
    Anònim said...
    25 de juliol del 2008, a les 9:40  
    Moltes gràcies per la dedicatoria. M'encanta aquesta cançó. I sí, el THE RISING està molt bé! M'afageixo al que diu el Didac, el concert va ser ESPECTACULAR!!! Moltes vegades amb el Dídac discrepem, doncs jo li dic que ell és molt exigent i molt purista (segurament jo no em fixo amb tants detalls), sempre troba "pegues", que si el guitarra no és un virtuós, que si el só no era bo, que si el bateria es un "xurro", que si no conecta amb la gent... i un llarg etcètera. Jo sempre li dic que per a mi un directe és un espectacle on tot influeix en més o menys mesura. El públic, el dia que tingui el grup o el cantant, el temps, el so, el repertori escollit, en fi, un munt de coses que poden fer que un concert estigui bé o que sigui una PASSADA. Aquest cap de setmana el BRUCE va oferir el millor d'ell a un public desitjós de rebre i agrait com mai havia vist abans. Sense ser tampoc una incodicional del Bruce he de dir que s'em va posar a la butxaca i que sense cap mena de dubte és el millor concert de la meva vida. INOBLIDABLE!!
    Unknown said...
    25 de juliol del 2008, a les 11:29  
    Només aclarir que el concert va ser una passada però res comparat amb el 8 de Maig de 1992. Primers sons de percussió de Calling Elvis, els músics posicionant-se a l'escenari, la gent cridant com boja, la "gallina de piel" i el Mark amb el puny alçat com dient: Senyors ja sóc aquí" "sabia que m'estàveu esperant".

Post a Comment



Subscriure's a: Comentaris del missatge (Atom)