Sapere aude !

El dia 11 de juny va fer 20 anys del concert-celebració del 70è aniversari de Nelson Mandela a l'estadi de Wembley a Londres, retrasmès per televisió a tot el món. Llavors Mandela era un pres polític que lluitava per la igualtat entre blancs i negres a Sudàfrica. Després d'aquest temps, Mandela ja té 90 anys i ha estat premi Nobel de la Pau i president del seu país, on ja no hi ha apartheid.

El cap de cartell d'aquell macro-concert van ser els Dire Straits, junt amb l'Eric Clapton. Jo recordo que era dissabte i que vaig estar tot el dia davant la tele veient a Bryan Adams, Joe Cocker, Sting, etc. esperant que sortíssin els meus ídols. Passaven les hores i vinga esperar ! Es que no sabia que sortirien els últims :( Així que es van fer les tantes i jo havia quedat per anar a sopar i a la discoteca amb els meus amics de Vilafranca de llavors (la Hanna, el Conrado, el Pep i el Joan).

Ningú d'ells era fan dels Straits, potser perquè jo els tenia amargats tot el dia amb el thank youuuu del Sultans of swing i el nanaa na na na na-naaa-na del Walk of life ;). En aquell temps només el Didac i el Ramon eren tan fans com jo ;) A la Hanna li agradaven els new romantics Spandau Ballet i Duran Duran, però sobretot els A-Ha, ja que són noruecs i la mare de la Hanna també és d'origen noruec. El Conrado era un siniestro i el més decent que escoltava era Depeche Mode i The Cure. El Pep escoltava exclusivament rock en català, sense cap més criteri, només que la lletra fos en català. I el Joan era un discotequero de cap a peus, chumba-chumba, putrum-putrum i res més. De fet, se'n va anar a viure a València i potser la ruta del bakalao hi va tenir molt a veure :)

És a dir que, amb aquest panorama, estava més sol que la una i em van trucar per telèfon a casa -llavors no hi havien mòbils-: "Que no véns? Tio, que fa estona que t'esperem!!!" - Com podia marxar si encara no havien sortit ni els Dire Straits ni l'Eric Clapton ???!!!! - "Sí, sí aneu a sopar que jo vindré després!" El cas és que es van presentar a casa per arrancar-me de davant de la tele i jo vaig cedir per no fer-los un lleig. O sigui, que poc ho vaig poder disfrutar aquell dia. Vaig haver de marxar a poc de començar el concert per no quedar-me penjat la resta de la nit. Però el cas és que vam anar a l'HG i allà hi havia les teles enceses, sense so, però jo estava en el meu món i poc m'importava el què passava a la discoteca. "Tio, què fas mirant la tele, desperta, ..." "Eh???"

Sort que vaig deixar gravant el meu video Philips VHS amb càrrega superior i la cinta va quedar feta pols de la quantitat de vegades que la vaig arribar a passar. Segur que ningú d'aquells amics recorda especialment aquella nit a la discoteca, però per mi va ser la nit d'un concert irrepetible, encara que va marcar el principi de la fi dels Dire Straits, que van convidar a l'Eric Clapton per suplir la baixa de Jack Sonni, que va abandonar la banda perquè acabava de tenir dues filles bessones.

Walk of life va ser el primer tema del concert i és sens dubte la millor versió que mai en van fer, sobretot gràcies al solo del mestre Clapton, però també per les ganes i el bon humor que hi va posar el Knopfler. Oh, yeah! The boy can play ... ;)