Sapere aude !

Els que vareu venir a la festa del Pi de Centelles el passat 30 de desembre recordareu que en Dani ens va donar un recull amb les seves poesies. Doncs bé, jo vaig pensar que seria una bona idea - aprofitant que ell té algunes nocions bàsiques d'alemany i que és membre honorífic del meu grup de Google - que li intentés traduïr alguna d'aquelles poesies i penjar-la a la web, per així també presentar-lo en societat. Però no vaig saber quina triar. Així que li vaig proposar un repte literari. Si ell m'escrivia alguna cosa que ell cregués que pogués ser interessant per al grup d'alemany, jo li traduïria. De seguida vaig rebre el seu escrit. Jo també vaig complir la meva part del tracte, però com que parlava de la seva familia alemanya, li vaig suggerir que li fes arribar la meva traducció al Sebastian, el seu cosí berlinès, per així de pas comprovar si a ell li agradava i si trobava com a mínim intel.ligible la meva traducció. Però jo ja sé que al Sebastian li costa contestar i encara no ha dit res. Així que jo encara li dóno voltes a la traducció per assegurar-me de que sigui el més fidel possible a l'original, però un dia d'aquests la penjaré. Ara bé, us asseguro que hi ha coses que les canviaré ;) Gràcies Dani, ets un cavaller amb paraula.

El text següent és el que em va enviar el Dani:

La meva família alemanya per Daniel Ferré

Recordo com quan érem infants, en Sebastian i jo, ens veiem els estius. Cada 2 anys venien els meus parents alemanys. En Fernando, el meu oncle, germà de la meva mare, havia emigrat a Berlin als anys setanta després de conèixer l’Ana Maria, a Lloret de Mar, on ell treballava de cambrer. Va suposar tota una aventura i tota una tragèdia per la família Teruel Berenguer que el Fernando se n’anés a Berlin a viure i a casar-se amb una alemanya, a qui no coneixia la família espanyola. Superat el trauma, en Fernando es va adaptar al fred i la neu a l’hivern i a les temperatures més fredes d’aquelles latituds. Va trobar diverses feines i va estudiar alemany fins que, per efectes de la immersió lingüística a Alemanya, poc després el parlava fluïdament. Berlin, llavors, estava dividit pel mur, i, el sector occidental estava alhora subdividit en 3 administracions diferents: l’anglesa, la francesa i la nord-americana.

L’any 1974 neixia el seu primer fill al qui anomenarien Sebastian, i als 2 anys naixeria la seva filla Olivia. Els meus primers records d’en Sebastian i l’Olivia daten de mitjans dels anys 80 quan el Fernando i l’Ana Maria venien els estius a passar les vacances al meu poble. Era llavors quan jugava amb els meus cosins i apreniem una cultura de l’altra. Vaig aprendre a dir tots els números en alemany fins a 1 milió, alguns colors i frases vàries. Vaig descobrir la meva facilitat per aprendre llengües i vaig jugar molt amb ells.

En Fernando sempre ens deia que trobava a faltar molt Espanya i tota la seva família espanyola, i que venir un mes a l’estiu cada dos anys se li feia molt llarg. Tots sabiem del caràcter fort de l’Ana Maria, el seu geni i algunes respostes contundents a propostes del seu marit. Quan l’Olivia era una adolescent, va plantar cara al seu pare, per qui no tenia apreci i se’n va anar de casa a viure en pisos tutelats amb joves. En el decurs dels anys 90 es van divorciar en Fernando i l’Ana Maria degut a les profundes diferències que tenien. Però el meu oncle es va refer i va conèixer en un centre terapèutic a la Sigrid, una alemanya procedent de Karlsruhe, que treballava en un arxiu i el seu marit havia mort a causa del seu alcoholisme, no tenia fills. En Fernando tornava a somriure, a partir de llavors visitaria cada any Espanya i els seus familiars. No es trobaria tant sol i recobraria la confiança en ell mateix.

Si amb l’Olivia vàrem perdre contacte fa molts anys, amb en Sebastian l’hem mantinguda. Sovint ha vingut a veure’ns. L’hem acollit i li hem donat llit per dormir i ha menjat el què ha volgut. L’hem portat a fer turisme a ell i als seus amics i amigues, hem estat generosos amb ell i ell ho ha estat amb nosaltres. L’any 2000 vaig anar a visitar-lo jo a Berlin. I vaig quedar impressionat de com és la ciutat de dinàmica, sorprenent, magnànima i extraordinaria. Qui ha estat a Potsdam i ha vist aquells castells? Qui ha navegat per l’Spree? Qui ha pujat al metro o al tramvia? Qui ha vist els edificis grisos, rectangulars i immensos de la part Oriental? Qui no ha entrat en un bar típic a beure cervesa? Qui no ha visitat els museus i parcs verds que hi ha? Qui no ha passejat per les llargues avingudes plenes d’arbres i naturalesa abundant? Qui no ha obert l’aixeta de qualsevol casa i n’ha begut l’aigua que en rajava? Què us puc explicar d’una ciutat amb tanta història, seu de l’antiga burocracia Prussiana?

Berlin és una ciutat molt cosmopolita. Però, de fet, no hi ha massa espanyols. Ben pocs diria jo. Hi ha molts europeus de l’est, hi ha molts turcs, hindús, xinesos, japonesos i coreans. I els espanyols son una minoria. Sabeu què us dic? Aquí a Catalunya diem “Millor pocs i ben avinguts”. Estic molt orgullós de la meva família alemanya i espero algún dia poder escriure i parlar l’alemany almenys tant bé com ho fa en Lluís Ocaña.